München and the Bayern fairy-tale castles

El Prat està caòtic i desorganitzat, com de costum. Aquest és el punt on acabo la primera volta al món i començo la segona. Volo a Munich, via Palma. Palma és part d’Espanya però sembla un port alemany. L’aeroport de Munich és eficient i organitzat. L’enllaç de tren ens porta fins al centre on ens allotgem. Munich és una ciutat molt europea, molt alemanya, símbol i orgull de Baviera.

De München

El meu amic Eduard fa un any que hi viu. Diu que a vegades són tan cap-quadrats que els falta flexibilitat. Al cap i a la fi, els espanyols som famosos per saber improvisar. Hi ha una cosa que no m’agrada, tot està en alemany. Hi ha una cosa que encara m’agrada menys, no sé res d’alemany. Així que quedo relegat als comptats llocs de la ciutat on s’ofereix una carta bilingüe. Les llengües són mirall de cultura però també són barreres gegants. Tocarà aprendre’n més.

No obstant, no entenc com en una ciutat on gairebé tothom parla anglès ---amb més o menys ofec gutural alemany--- tot està en alemany i només en alemany. És més, donada la gran afluència turística de la ciutat, no li trobo cap sentit. Segons els meus amics alemanys del nord (Frankfurt) no pot ser una qüestió nacionalista ---aquesta paraula esgarrifa a la gent només pronunciar-la. Que algú ---amb presència física a la terra--- m’il•lumini, per favor.

Deixant de banda aquestes qüestions secundàries, Munich és bonica. És neta i és ordenada. El transport públic és, com no, excel•lent. La part bona de la gastronomia és, sens dubte, la cervesa. Ja em perdonareu però les salsitxes no són del meu gust i encara menys la col llombarda amb què les acompanyen. Què trist és acabar en un McDonald’s o en un KFC, siguis on siguis. És el que té un pressupost reduït.
La fruita al carrer es ven com si fos or o plata. A jutjar pels preus, hom diria que és un luxe. L’impost sobre els béns és d’un 20% però quan neva, les carreteres continuen obertes, l’aeroport també. El Ying i el Yang.

El saló de cotxes de la BMW és increïble. Donen ganes de comprar-ne uns quants però avui no em sobra res de canvi. Entenc per què la tecnologia alemanya té prestigi. Els cotxes híbrids estan de camí i també els d’hidrogen. S’apunten el gol dels híbrids a nivell d’investigació però està clar que els japonesos, a nivell de mercat, han estat més ràpids.



Prenem el tren cap al sud, a la frontera amb el Tirol. Anem a veure els preciosos castells de la Baviera, és Disneyland, però de veritat. El Castell del Cigne ---aquí conegut amb el simpàtic nom de Neuschwanstein--- va ser utilitzat durant només 174 dies perquè el Rei Ludwig II hi va acabar boig. Vivint entre tanta fada, espero que una curta visita a preu d’or no m’acabi de tornar grillat del tot. Està tot glaçat i quan em despisto de l’anglès ofegat de la guia, se’m perd la vista en el llac glaçat i els boscos. Potser el Rei estava tocat de l’ala però sabia on construir castells. Pensant-ho bé, els nens, els bojos i els ---com se diuen? Ah, sí--- arquitectes sempre en saben d’aquestes coses (petonets als meus arquitectes que ja us queda poc per acabar!).

Heathrow està nevat i perdo la connexió a Tokyo. British Airways ja m’ha vist cara de català i sap que els reclamaré fins a l’últim duro, així que aconsegueixo no passar-hi la nit. Volo amb una nova companyia per a mi, All Nippon Airways. Què bé. Potser som 30 passatgers en la cabina econòmica, és un vol d’11 hores, aconsegueixo dormir-ne 6, estirat com a primera i a sobre m’anoto punts de l’altra aliança (agarrat!). Potser no és tan dolent passar per LHR...

Tokyo és mig camí cap a la verda Nova Zelanda, se’m fa estrany pensar que d’aquí unes hores seré al país del Sol Naixent. No sé com imaginar-me’l, vull imaginar-lo com Hong Kong. Sort que en Kane parla japonès, quina sort poder trencar aquest cop la barrera de l’idioma ---en un país on l’anglès és molt més estrangera que en Europa. Aviat us explico...