Hi ha hagut un vendaval molt fort la passada nit i el Parc Güell està tancat. Llàstima. Baixem cap a Gran de Gràcia, passem pel meu libanès favorit ---quins records--- i prenem cafè a la Plaça del Diamant. La meva gelateria preferida està tancada també. Gràcia sempre ha estat un barri pintoresc com un poble dins d’una gran ciutat. Barcelona està sorollosa i plena com sempre. Continuem baixant fins a Passeig de Gràcia, el meu passeig. Es respira millor. Contemplem la Pedrera des de fora, perquè visitar-ho és un altra presa de pèl. Travessem Plaça de Catalunya i baixem les Rambles. No importa quina hora ni quin dia sigui, aquesta avinguda sempre té vida pròpia. El Liceu, el Palau, Drassanes i el Moll de la Fusta.
Ja de tornada passem per la Zona Universitària. A vegades sembla que quan no estàs en un lloc, aquell indret queda en pausa fins que el tornes a visitar, com si dos moments i llocs diferents no poguessin existir en paral•lel. No obstant quan hi tornes al cap d’un temps, els canvis et fan adonar que estaves errat. No ha canviat gaire la ciutat en un any però el Campus sí que està canviat. Nous edificis, nous jardins, sembla que creix.
Se’m fa estrany tornar a ser aquí i veure les notes penjades al suro de la Facultat de Matemàtiques, encara amb un nus a l’estómac, demanar el títol ---quina clavada i quina desesperació, em diuen que he d’esperar 5 anys, increïble--- i pujar al Campus Nord, convalidar el projecte i aquella sensació que tens quan estàs a punt de saltar d’un trampolí...
La meva gent de Barcelona ---família i amics--- ens han acollit fantàsticament aquestos escassos tres dies que s’han fet curts ---entre paperassa i visites--- però que m’han fet veure la ciutat amb uns ulls ben diferents. Ara ja de camí a Nova Zelanda, Barcelona torna a quedar com un record llunyà però viu gràcies al contacte que mantinc amb la gent que hi viu. Gràcies a tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada