 |
| De Melbourne |
Quatre hores d’avió des d’Auckland poden dur-te molt lluny. En aquest cas però, anem a parar a la més gran de les illes del Pacífic, tècnicament tot un continent, la veïna i gairebé germana Austràlia. Havent visitat Sydney —i parlant de família—, Melbourne és com la cosina rica però lletja. Deixar-ho així seria una injustícia, no obstant, perquè Melbourne en té molts d’atractius. Per exemple, els seus mercats mediterranis, el consegüent bon menjar, l’hospitalitat de la seva gent i la inigualable xarxa de transport públic... El que no té Melbourne és un port i costa com la que té Sydney, la forma en què Melbourne s’obre al mar és senzilla i pràctica, adaptada a l’orografia més rectilínia de l’estuari del riu Yarra.
L’altre riu que irriga i d’on beu bona part de Melbourne, el Murray, ni tan sols arriba ja al mar. La sequera i les restriccions d’aigua són ben presents des de ben entrada la primavera —estem a novembre— i no vull ni imaginar com els seus habitants suporten els més de 40ºC de desembre i les encara més restrictives normes d’ús d’aigua. El paisatge és sec però ni molt menys desèrtic i la temperatura és molt variant, tant bon punt fa molta calor com refresca al dia següent.
Melbourne és una ciutat europea amb clima continental extrem. El que la fa realment europea són les seves gents, immigrants de tot arreu, en la seva majoria blancs —gràcies a les lleis racials que afavorien la immigració blanca i especialment anglesa dels últims 200 anys. Centenars de crues històries d’aquesta peregrinació, a vegades involuntària i forçada, de milers de persones de tot arreu es recullen, de manera interactiva i astuta, en l’impressionant Museu de la Immigració en el carrer Flinders.
Melbourne és per llepar-se els dits. Gràcies a l’únic encontre de pobles mediterranis, no és difícil sucar pa amb oli, o fer-se amb una bona amanida o plat de pasta italià. Per als nostàlgics, proveu el restaurant Movida o la xocolateria San Churro. També es poden provar les delícies locals, com ara la cua de cangur o les macadàmies torrades en un dels infinits restaurants al llarg del riu, en la renovada zona chic de Southbank.
Si es surt una mica del centre, amb el magnífic sistema de transport públic, s’arriba als turons i parcs nacionals de Victoria que omplen els pulmons amb aire fresc i trenquen la grisor que acumula la ciutat i les carreteres. L’excursió amb més demanda, però també la més llunyana, és la que travessa la Ocean Road, amb espectaculars vistes sobre els penyasegats del Mar de Tasmània. Em reservo però aquesta aventura pel proper viatge, i així fer-ho amb més calma, en cotxe de ruta cap a Adelaide...
