Kansai (関西), final de trajecte

De Japan

Portem dos dies a Kyoto, la ciutat dels temples ---n’hi ha més de dos mil. Kyoto és una bona base d’exploració de l’àrea de Kansai. Des d’aquí és fàcil recórrer Osaka, Kōbe i Nara. És una ciutat bonica, verda i entre muntanyes. Quan dic verda, no vol dir que hi hagi molts arbres, més aviat vull dir que se’n poden veure dalt de les muntanyes. Al menys, aquí al Japó, això ja és una característica diferent per a una ciutat. Normalment, la majoria de les ciutats són molt grises i fetes de ciment i edificis lletjos. Els temples (shrines) i els comptats parcs fan que Kyoto s’escapi una mica d’aquesta tendència al paviment.

Quant a allotjament, una de les cadenes hoteleres que ofereixen millor relació qualitat-preu (sobretot amb el descompte d’estudiant) és la Super Hotel (スーパーホテル). A més, molts dels seus hotels també tenen banys termals ja siguin naturals (onsen) o artificials (sento). Així que un banyet abans d’anar a dormir cada dia no us farà cap mal.

Com veureu en les fotografies, Kyoto acull a diversos monuments i temples que són Patrimoni de la Humanitat (World Heritage). Alguns temples et deixen bocabadats, d’altres són més modestos. D’especial menció són aquestos dos: Kinkaku-ji (金閣寺) que no és un temple sinó un palau xapat d’or enmig d’un llac i Kiyomizu-dera (清水寺) que és tot un complex sagrat amb tradicions ben curioses com saltar des d’un tercer pis. Si estàs de sort i sobrevius, les teves pregaries s’haurien de respondre. Si fa núvol i l’atenuació fa que no arribin les pregàries a bon port, sempre pots tornar-ho a provar...

Anem a Osaka. Decepcionant, com diu en Kane, això és una jungla de ciment. Encara més que la mitja urbana japonesa, Osaka és un forat de mala mort. No nego que la ciutat tingui coses emocionants per fer i estigui plena de gent i vida, però potser s’emporta el trofeu al lloc més lleig del viatge ---fins i tot més que LA.



Nara ---antiga capital del Japó--- és, en canvi, molt agradable, plena d’arbres, temples i cérvols. No ho hagués dit mai. Són com una plaga, estan per tot arreu i venen a pispar-te el menjar, foradar-te la jaqueta o, si s’han llevat amb la pota esquerra, envestir-te amb ses banyes. Els senyals, però, ja t’avisen de que, si estan de mala llet (sobretot a la tardor), no els emprenyis gaire. Vamos, que molt monos a la Disney, però no toquis els collons a en Bambi o la mare d’en Bambi et caparà ---tot i que ja sabem que mort al final.

Ahir vam anar a Kōbe, l’altre nucli important de la zona i ens vam veure amb la Yuko (que vaig conèixer a Nova Zelanda i amb qui vaig anar a Samoa juntament amb la Claire i en Kristian). La Yuko, seguint la tradició japonesa, ens ha convidat a sopar a un restaurant molt curiós regentat per un jamaicà i després a té vermell en una cafeteria prop de l’estació. Hem rigut una estona, recordat els vells temps a Nova Zelanda i hem pres un dels últims trens de tornada cap a Kyoto.

El tren està a rebentar. Us explico per què (d’una font japonesa). La majoria dels japonesos tenen una jornada laboral d’entre 8 i 10 hores diàries. No obstant, la majoria d’ells treballen una mitja de 12 hores. Però no només això, si no que a més a més, quan acaben la feina, han d’anar a fer un beure gairebé obligatòriament amb els seus companys i caps ---com a extensió no-remunerada de la seva jornada laboral. En fi, que encara que sigui tard, el tren està a ple de gent mig-adormida que s’haurà de llevar a les 6 al dia següent.




Avui és l’última dia al Japó i hem decidit acabar el viatge amb una visita al Museu Ghibli (三鷹の森 ジブリ美術館) que ben segur coneixereu si sou amants, com jo, de l’anime japonès. El museu és com un parc temàtic i pels amants de l’animació japonesa, no té preu. Té un gust exquisit i està tan cuidat fins a l’últim detall que sembla que estiguis en una de les seves pel•lícules. A més, inclou un passi per a un curt de 15 minuts no disponible enlloc més. Una delícia, m'ho he passat com un nen petit.

Japó és emocionant, té molt per veure i molt que no cal veure, contrastos de passat i futur constants ---els temples i els gratacels, la vida estressant diària i les creences religioses, els arbres sagrats i les ciutats grises. És Àsia i és Occident, hospitalitat i amabilitat asiàtiques que amaguen un orgull ferm d’una potència resorgida de les cendres de la Segona Guerra Mundial.

Mentre volem de tornada cap a Nova Zelanda (11 hores), l’economia japonesa s’enfonsa molt més ràpidament que la nord-americana o l’europea ---gairebé un 12% en els últims tres mesos degut a la baixada de les exportacions i l’apreciació del Yen. Donat que Japó és un país tan avançat, és això un miratge del que ens espera a nosaltres? Els meus limitats coneixements macroeconòmics no em permeten ni estimar l’estupidesa de la meva pregunta ni tampoc apaivagar la por de que potser encara ens espera el pitjor...