Melbourne, Victoria

De Melbourne

Quatre hores d’avió des d’Auckland poden dur-te molt lluny. En aquest cas però, anem a parar a la més gran de les illes del Pacífic, tècnicament tot un continent, la veïna i gairebé germana Austràlia. Havent visitat Sydney —i parlant de família—, Melbourne és com la cosina rica però lletja. Deixar-ho així seria una injustícia, no obstant, perquè Melbourne en té molts d’atractius. Per exemple, els seus mercats mediterranis, el consegüent bon menjar, l’hospitalitat de la seva gent i la inigualable xarxa de transport públic... El que no té Melbourne és un port i costa com la que té Sydney, la forma en què Melbourne s’obre al mar és senzilla i pràctica, adaptada a l’orografia més rectilínia de l’estuari del riu Yarra.

L’altre riu que irriga i d’on beu bona part de Melbourne, el Murray, ni tan sols arriba ja al mar. La sequera i les restriccions d’aigua són ben presents des de ben entrada la primavera —estem a novembre— i no vull ni imaginar com els seus habitants suporten els més de 40ºC de desembre i les encara més restrictives normes d’ús d’aigua. El paisatge és sec però ni molt menys desèrtic i la temperatura és molt variant, tant bon punt fa molta calor com refresca al dia següent.

Melbourne és una ciutat europea amb clima continental extrem. El que la fa realment europea són les seves gents, immigrants de tot arreu, en la seva majoria blancs —gràcies a les lleis racials que afavorien la immigració blanca i especialment anglesa dels últims 200 anys. Centenars de crues històries d’aquesta peregrinació, a vegades involuntària i forçada, de milers de persones de tot arreu es recullen, de manera interactiva i astuta, en l’impressionant Museu de la Immigració en el carrer Flinders.

Melbourne és per llepar-se els dits. Gràcies a l’únic encontre de pobles mediterranis, no és difícil sucar pa amb oli, o fer-se amb una bona amanida o plat de pasta italià. Per als nostàlgics, proveu el restaurant Movida o la xocolateria San Churro. També es poden provar les delícies locals, com ara la cua de cangur o les macadàmies torrades en un dels infinits restaurants al llarg del riu, en la renovada zona chic de Southbank.

Si es surt una mica del centre, amb el magnífic sistema de transport públic, s’arriba als turons i parcs nacionals de Victoria que omplen els pulmons amb aire fresc i trenquen la grisor que acumula la ciutat i les carreteres. L’excursió amb més demanda, però també la més llunyana, és la que travessa la Ocean Road, amb espectaculars vistes sobre els penyasegats del Mar de Tasmània. Em reservo però aquesta aventura pel proper viatge, i així fer-ho amb més calma, en cotxe de ruta cap a Adelaide...

Kansai (関西), final de trajecte

De Japan

Portem dos dies a Kyoto, la ciutat dels temples ---n’hi ha més de dos mil. Kyoto és una bona base d’exploració de l’àrea de Kansai. Des d’aquí és fàcil recórrer Osaka, Kōbe i Nara. És una ciutat bonica, verda i entre muntanyes. Quan dic verda, no vol dir que hi hagi molts arbres, més aviat vull dir que se’n poden veure dalt de les muntanyes. Al menys, aquí al Japó, això ja és una característica diferent per a una ciutat. Normalment, la majoria de les ciutats són molt grises i fetes de ciment i edificis lletjos. Els temples (shrines) i els comptats parcs fan que Kyoto s’escapi una mica d’aquesta tendència al paviment.

Quant a allotjament, una de les cadenes hoteleres que ofereixen millor relació qualitat-preu (sobretot amb el descompte d’estudiant) és la Super Hotel (スーパーホテル). A més, molts dels seus hotels també tenen banys termals ja siguin naturals (onsen) o artificials (sento). Així que un banyet abans d’anar a dormir cada dia no us farà cap mal.

Com veureu en les fotografies, Kyoto acull a diversos monuments i temples que són Patrimoni de la Humanitat (World Heritage). Alguns temples et deixen bocabadats, d’altres són més modestos. D’especial menció són aquestos dos: Kinkaku-ji (金閣寺) que no és un temple sinó un palau xapat d’or enmig d’un llac i Kiyomizu-dera (清水寺) que és tot un complex sagrat amb tradicions ben curioses com saltar des d’un tercer pis. Si estàs de sort i sobrevius, les teves pregaries s’haurien de respondre. Si fa núvol i l’atenuació fa que no arribin les pregàries a bon port, sempre pots tornar-ho a provar...

Anem a Osaka. Decepcionant, com diu en Kane, això és una jungla de ciment. Encara més que la mitja urbana japonesa, Osaka és un forat de mala mort. No nego que la ciutat tingui coses emocionants per fer i estigui plena de gent i vida, però potser s’emporta el trofeu al lloc més lleig del viatge ---fins i tot més que LA.



Nara ---antiga capital del Japó--- és, en canvi, molt agradable, plena d’arbres, temples i cérvols. No ho hagués dit mai. Són com una plaga, estan per tot arreu i venen a pispar-te el menjar, foradar-te la jaqueta o, si s’han llevat amb la pota esquerra, envestir-te amb ses banyes. Els senyals, però, ja t’avisen de que, si estan de mala llet (sobretot a la tardor), no els emprenyis gaire. Vamos, que molt monos a la Disney, però no toquis els collons a en Bambi o la mare d’en Bambi et caparà ---tot i que ja sabem que mort al final.

Ahir vam anar a Kōbe, l’altre nucli important de la zona i ens vam veure amb la Yuko (que vaig conèixer a Nova Zelanda i amb qui vaig anar a Samoa juntament amb la Claire i en Kristian). La Yuko, seguint la tradició japonesa, ens ha convidat a sopar a un restaurant molt curiós regentat per un jamaicà i després a té vermell en una cafeteria prop de l’estació. Hem rigut una estona, recordat els vells temps a Nova Zelanda i hem pres un dels últims trens de tornada cap a Kyoto.

El tren està a rebentar. Us explico per què (d’una font japonesa). La majoria dels japonesos tenen una jornada laboral d’entre 8 i 10 hores diàries. No obstant, la majoria d’ells treballen una mitja de 12 hores. Però no només això, si no que a més a més, quan acaben la feina, han d’anar a fer un beure gairebé obligatòriament amb els seus companys i caps ---com a extensió no-remunerada de la seva jornada laboral. En fi, que encara que sigui tard, el tren està a ple de gent mig-adormida que s’haurà de llevar a les 6 al dia següent.




Avui és l’última dia al Japó i hem decidit acabar el viatge amb una visita al Museu Ghibli (三鷹の森 ジブリ美術館) que ben segur coneixereu si sou amants, com jo, de l’anime japonès. El museu és com un parc temàtic i pels amants de l’animació japonesa, no té preu. Té un gust exquisit i està tan cuidat fins a l’últim detall que sembla que estiguis en una de les seves pel•lícules. A més, inclou un passi per a un curt de 15 minuts no disponible enlloc més. Una delícia, m'ho he passat com un nen petit.

Japó és emocionant, té molt per veure i molt que no cal veure, contrastos de passat i futur constants ---els temples i els gratacels, la vida estressant diària i les creences religioses, els arbres sagrats i les ciutats grises. És Àsia i és Occident, hospitalitat i amabilitat asiàtiques que amaguen un orgull ferm d’una potència resorgida de les cendres de la Segona Guerra Mundial.

Mentre volem de tornada cap a Nova Zelanda (11 hores), l’economia japonesa s’enfonsa molt més ràpidament que la nord-americana o l’europea ---gairebé un 12% en els últims tres mesos degut a la baixada de les exportacions i l’apreciació del Yen. Donat que Japó és un país tan avançat, és això un miratge del que ens espera a nosaltres? Els meus limitats coneixements macroeconòmics no em permeten ni estimar l’estupidesa de la meva pregunta ni tampoc apaivagar la por de que potser encara ens espera el pitjor...

Central & West Japan, 四国

Passat el fred i la neu del Nord, ens dirigim ara, durant dos dies d'enllaços de tren interminables, més al sud de Tokyo, a la zona de Kyoto, Osaka i Matsuyama. Passem la nit a Sendai, la guia diu que és una ciutat agradable per viure-hi però no hi ha gran cosa per veure.



Els trens d'alta velocitat són una passada. La sèrie nova N700 és tan ràpida i tan estable que fan que el tràfic aeri entre les dues ciutats més grans del Japó ---Osaka i Tokyo--- hagi disminuït considerablement en els últims anys. Els preus però són força alts (no amb el passi de tren que us vaig comentar), lleugerament més econòmic que l'avió però i amb el valor afegit de contaminar 10 vegades menys. En comparació amb els nous trens AVE d'Espanya, he de dir, no obstant, que no hi ha gaire diferència. Potser que el temps d'aturada en les estacions és aproximadament 30 segons i que tothom sap perfectament on pararà el seu cotxe gràcies a les indicacions que hi ha al terra de les andanes. Ordenat, net, puntual i eficient, sinònim de japonès...



Prou de tecnologia, el meu esperit enginyeril em despista en aquest país. Passem per Tokyo i continuem baixant en direcció sud. Per passar a l'illa de Shikoku (四国), els japonesos han construït ponts llarguíssims i increïbles que connecten l'illa com si fos una part mes del territori. Ara bé, per exemple, per anar de Imabari ---la ciutat on amablement la Akiko ens acull a casa seva--- fins a Hiroshima (dues hores de cotxe), els peatges dels ponts de suspensió ens costen més de 10,000 yens, aproximadament uns 100 euros. Així que prou de queixar-se dels peatges a Catalunya...



La gasolina està un poc més barata que a Espanya, força més que a NZ. En aquesta part del país no hi ha gaires estrangers així que la gent té el nas més llarg i és més curiosa quan et mira. Per mirades, les que et repassen quan vas als banys públics, els tradicionalment anomenats Onsen. Els banys termals tradicionals són tota una experiència, per provar-ho deixeu-me recomanar-vos el més antic del Japó --- inspiració d'una de les pel•lícules de Miyazaki---, el Dogo Onsen (道後温泉) a Matsuyama. Entres, et descalces. Deses les sabates, prens una tovallola de mans i passes al vestuari. Tothom està nu així que tu també et desvesteixes. Quatre nois joves japonesos se'ns queden mirant. En japonès i mig rient volen veure si realment la llegenda urbana de que els forasters la tenim més gran és veritat...

Un cop en els banys, l'aigua brolla calenta, a més de 45 C. No t'hi pots capbussar directament, has de passar pel ritual de netejar-te de cap a peus en un tamboret i una dutxa abans de mullar-te. Evidentment, les fotografies estan prohibides així que us ho podeu imaginar com al Doraemon. De fet, aquests dies estic recordant molts episodis anime ja que descriuen escenes del dia a dia com aquesta.



Hiroshima és una ciutat verda i agradable. Bastant més que la típica ciutat japonesa d'aquesta mida. Si no ho sabessis, no diries mai que aquí, l'any 1945 (a l'hora en què es va parar el rellotge), va quedar reduïda a cendres després que els americans llencessin la primera bomba atòmica. El Museu de la Pau (広島平和記念資料館) recull els fets històrics així com els testimonis dels supervivents ---posa la pell de gallina pensar com d'inhumans som els humans.

El sol naixent, 日本

Os escribo desde el túnel más largo del mundo, el Senkai. Conecta la isla más grande del Japón con la isla del norte, Hokkaido. Llevamos unos quince minutos debajo del agua del mar y todavía quedan quince más. La presión se nota en los oídos. El paisaje ---antes del túnel, claro--- es precioso y está todo nevado. Este país está lleno de contrastes. Abandonamos Tokyo en un tren de alta velocidad que nos llevó hasta Aomori, allí pasamos la noche y hoy continuamos la ruta en tren hacia el norte. La temperatura, esta mañana, en Sapporo ---nuesta ciudad destino--- era de -14 °C. La costa este de Siberia está a unas horas en ferry. Lugar ideal para pasar las vacaciones en invierno, esto es, si quieres ver el Festival de Nieve.

De Japan

Tokyo hay que verlo. En mi vida me he sentido tan troglodita como en Japón. Todo es tan preciso, tan ordenado, tan limpio… Es simplemente una ciudad venida del futuro. En Japón, me siento torpe y anticuado. El trato y el servicio son simplemente excelentes. Las reverencias son excesivas pero te hacen sentir como el mejor cliente del año cada vez que pides un café. Después de haber estado en China, Japón es la civilización. Tokyo es la mayor aglomeración humana y de cemento del mundo. Pensaba que después de Hong Kong, mis ojos ya no podrían procesar más gente en un mismo instante, estaba equivocado. En el cruce de Shibuya el pavimento se confunde con los transeúntes, el río va en su caudal máximo.



Menos mal que la inflación, durante los últimos quince años, ha sido cercana al cero porque tal y como está el cambio ahora mismo y los precios de aquí ---especialmente en la capital--- cuesta encontrar precios asiáticos ---claro que un servidor viene muy mal acostumbrado de los vecinos del oeste y del sur.

Consecuentemente, nos metemos en un restaurante de precios de turista ajustado. Está todo en Kanji, así que te toca aprender, como mínimo, los diez símbolos de los números para poder leer precios. Recuerdo muchos símbolos chinos pero hay algo diferente… En efecto, el japonés tiene dos conjuntos de caracteres más que sus vecinos celestes, el Hiragana y el Katakana.

Los sonidos son muy españoles. Esto es una ventaja para los hispanohablantes pero una clara desventaja para los japoneses. Aprender una segunda lengua es mucho más difícil para ellos puesto que su espectro fonético es más reducido. Eso es cuando los oyes, porque la mayoría de las veces no se oye nada. 40 millones de personas, 2 de los cuales parece que van en tu vagón de metro esta mañana y no se oye ni una mosca. Los teléfonos móviles no se pueden usar en los trenes, sólo mensajes. En Japón todo fluye y yo tengo la sensación de que soy una piedra en el río.



No todo es perfecto, no me quiero quedar a vivir aquí. Todo el mundo tiene su puesto en el río… ¿Y si no quieres bajar por el río? Pues te jodes. Con una población alrededor de 125 millones de personas (pero cayendo), no hay muchos meandros en los que descansar, ni mucho espacio en el que dormir… La habitación tiene 2 tatamis, es decir, poco más de 8 metros cuadrados. Desplegamos el futon ---la cama tradicional japonesa--- y a penas queda espacio para las maletas. El espacio físico ---así como el ideológico--- parecen quedar reducidos, muy reducidos. ありがとうございました。

München and the Bayern fairy-tale castles

El Prat està caòtic i desorganitzat, com de costum. Aquest és el punt on acabo la primera volta al món i començo la segona. Volo a Munich, via Palma. Palma és part d’Espanya però sembla un port alemany. L’aeroport de Munich és eficient i organitzat. L’enllaç de tren ens porta fins al centre on ens allotgem. Munich és una ciutat molt europea, molt alemanya, símbol i orgull de Baviera.

De München

El meu amic Eduard fa un any que hi viu. Diu que a vegades són tan cap-quadrats que els falta flexibilitat. Al cap i a la fi, els espanyols som famosos per saber improvisar. Hi ha una cosa que no m’agrada, tot està en alemany. Hi ha una cosa que encara m’agrada menys, no sé res d’alemany. Així que quedo relegat als comptats llocs de la ciutat on s’ofereix una carta bilingüe. Les llengües són mirall de cultura però també són barreres gegants. Tocarà aprendre’n més.

No obstant, no entenc com en una ciutat on gairebé tothom parla anglès ---amb més o menys ofec gutural alemany--- tot està en alemany i només en alemany. És més, donada la gran afluència turística de la ciutat, no li trobo cap sentit. Segons els meus amics alemanys del nord (Frankfurt) no pot ser una qüestió nacionalista ---aquesta paraula esgarrifa a la gent només pronunciar-la. Que algú ---amb presència física a la terra--- m’il•lumini, per favor.

Deixant de banda aquestes qüestions secundàries, Munich és bonica. És neta i és ordenada. El transport públic és, com no, excel•lent. La part bona de la gastronomia és, sens dubte, la cervesa. Ja em perdonareu però les salsitxes no són del meu gust i encara menys la col llombarda amb què les acompanyen. Què trist és acabar en un McDonald’s o en un KFC, siguis on siguis. És el que té un pressupost reduït.
La fruita al carrer es ven com si fos or o plata. A jutjar pels preus, hom diria que és un luxe. L’impost sobre els béns és d’un 20% però quan neva, les carreteres continuen obertes, l’aeroport també. El Ying i el Yang.

El saló de cotxes de la BMW és increïble. Donen ganes de comprar-ne uns quants però avui no em sobra res de canvi. Entenc per què la tecnologia alemanya té prestigi. Els cotxes híbrids estan de camí i també els d’hidrogen. S’apunten el gol dels híbrids a nivell d’investigació però està clar que els japonesos, a nivell de mercat, han estat més ràpids.



Prenem el tren cap al sud, a la frontera amb el Tirol. Anem a veure els preciosos castells de la Baviera, és Disneyland, però de veritat. El Castell del Cigne ---aquí conegut amb el simpàtic nom de Neuschwanstein--- va ser utilitzat durant només 174 dies perquè el Rei Ludwig II hi va acabar boig. Vivint entre tanta fada, espero que una curta visita a preu d’or no m’acabi de tornar grillat del tot. Està tot glaçat i quan em despisto de l’anglès ofegat de la guia, se’m perd la vista en el llac glaçat i els boscos. Potser el Rei estava tocat de l’ala però sabia on construir castells. Pensant-ho bé, els nens, els bojos i els ---com se diuen? Ah, sí--- arquitectes sempre en saben d’aquestes coses (petonets als meus arquitectes que ja us queda poc per acabar!).

Heathrow està nevat i perdo la connexió a Tokyo. British Airways ja m’ha vist cara de català i sap que els reclamaré fins a l’últim duro, així que aconsegueixo no passar-hi la nit. Volo amb una nova companyia per a mi, All Nippon Airways. Què bé. Potser som 30 passatgers en la cabina econòmica, és un vol d’11 hores, aconsegueixo dormir-ne 6, estirat com a primera i a sobre m’anoto punts de l’altra aliança (agarrat!). Potser no és tan dolent passar per LHR...

Tokyo és mig camí cap a la verda Nova Zelanda, se’m fa estrany pensar que d’aquí unes hores seré al país del Sol Naixent. No sé com imaginar-me’l, vull imaginar-lo com Hong Kong. Sort que en Kane parla japonès, quina sort poder trencar aquest cop la barrera de l’idioma ---en un país on l’anglès és molt més estrangera que en Europa. Aviat us explico...

Gaudí’s Barcelona

Entre tants viatges amunt i avall, sempre hem anat passant per Barcelona però la ciutat en sí encara no l’havíem visitat. Veure casa sempre es deixa per l’últim... Després de sis anys vivint a Barcelona, tinc la sensació de que és una ciutat desconeguda. El problema és que quan hi vius, hi vius i no veus res. Què estúpid.



Hi ha hagut un vendaval molt fort la passada nit i el Parc Güell està tancat. Llàstima. Baixem cap a Gran de Gràcia, passem pel meu libanès favorit ---quins records--- i prenem cafè a la Plaça del Diamant. La meva gelateria preferida està tancada també. Gràcia sempre ha estat un barri pintoresc com un poble dins d’una gran ciutat. Barcelona està sorollosa i plena com sempre. Continuem baixant fins a Passeig de Gràcia, el meu passeig. Es respira millor. Contemplem la Pedrera des de fora, perquè visitar-ho és un altra presa de pèl. Travessem Plaça de Catalunya i baixem les Rambles. No importa quina hora ni quin dia sigui, aquesta avinguda sempre té vida pròpia. El Liceu, el Palau, Drassanes i el Moll de la Fusta.

Ja de tornada passem per la Zona Universitària. A vegades sembla que quan no estàs en un lloc, aquell indret queda en pausa fins que el tornes a visitar, com si dos moments i llocs diferents no poguessin existir en paral•lel. No obstant quan hi tornes al cap d’un temps, els canvis et fan adonar que estaves errat. No ha canviat gaire la ciutat en un any però el Campus sí que està canviat. Nous edificis, nous jardins, sembla que creix.



Se’m fa estrany tornar a ser aquí i veure les notes penjades al suro de la Facultat de Matemàtiques, encara amb un nus a l’estómac, demanar el títol ---quina clavada i quina desesperació, em diuen que he d’esperar 5 anys, increïble--- i pujar al Campus Nord, convalidar el projecte i aquella sensació que tens quan estàs a punt de saltar d’un trampolí...

La meva gent de Barcelona ---família i amics--- ens han acollit fantàsticament aquestos escassos tres dies que s’han fet curts ---entre paperassa i visites--- però que m’han fet veure la ciutat amb uns ulls ben diferents. Ara ja de camí a Nova Zelanda, Barcelona torna a quedar com un record llunyà però viu gràcies al contacte que mantinc amb la gent que hi viu. Gràcies a tots.

Madrid y El Escorial

Ens escapem el cap de setmana cap a Madrid amb tots els punts de vols que hem fet fins al moment. Ens allotgem en un simpàtic i acollidor hostal en el carrer Fuencarral, molt a prop de Gran Via.



No hi ha gaire activitat pel centre aquest dijous i passegem tranquil•lament per la plaça del Sol, el Palau Reial, etc. Els meus amics de Madrid ---idea original de la Jara--- ens porten a sopar a un lloc ben curiós a prop de Núñez de Balboa, un restaurant “tortilleria”. En efecte, el menú comprèn una extensa carta de truites. Per fer-los una mica de goleta als de Madrid i avivar la discussió Catalunya-Madrid, demano un Raïmat Abadia (2000). En sa vida havien provat un vi tan bo...

El vi serà més bo però el transport públic de Madrid és vertaderament europeu i al dia, no com el de Barcelona. Quina vergonya. Aquí els trens van a l’hora, els transbords no semblen del tercer món i funciona. Desplaçar-se per Madrid és un plaer, fàcil i còmode.

Cansats ja una mica de l’intensa activitat diürna i nocturna de la ciutat, prenem el tren cap a San Lorenzo del Escorial. Evitem el Valle de los Caídos ---tot i que s’ha de veure un cop en la vida--- i ens dirigim al Monestir. De fet, és més que un monestir. Hi ha un col•legi, una biblioteca, hi estan enterrats els Reis... Bé, aquesta era la idea del qui ho va dissenyar, volia integrar tot en un sol complex unificat sota un mateix edifici. Necessitareu prop de 2 hores per veure-ho i la joia és, sens dubte, la biblioteca (última part de la visita). Llibres que tenen més de 800 anys en hebreu, àrab, grec i per suposat llatí ---entre d’altres--- formen un tresor que omple una de les sales més boniques i espectaculars del monestir, amb frescos, vitrines i boles del món on ni tan sols apareix Nova Zelanda.

Prenem el tren d’alta velocitat fins a Zaragoza ben d’hora pel matí. Arribem a la capital aragonesa just abans de les 10 del matí. Visitem la Alfajería quins motius de guix ens recorden a la Alhambra. A aquesta hora del matí i sota una boira espessa, Zaragoza recorda a una ciutat fantasma. La plaça del Pilar encara està buida però explota de vida tot just abans del toc de campanes del migdia. Un riu de gent fa cua cap a la Basílica del Pilar i aprofitem per entrar-hi. Efectivament, és diumenge. Mentre la santa missa discorre entre turistes i curiosos, veiem la Pilarica. Pobra, té cara de cansada, tot i que no és d’estranyar, carregada com va.

Passegem una mica més pel centre, el pont de pedra i comprem les típiques fruites d’Aragó ---serà un bon regal (alguns economistes sense sentiments dirien inversió) per a la meva àvia manya. AVE cap a Lleida. ¿Sabíeu que a la Wikipedia en anglès diu que Lleida era una presó càstig pels reclusos més difícils? Pobreta ma germana que hi estudia.