 |
| De California |
La Papió viu a Irvine. De SF a Irvine hi ha unes 8 hores de cotxe. Des de LA però, és només una hora. Vam passar per Palo Alto, on es troba la Universitat de Stanford, un dels Campus més impressionants que he vist mai. Allà en Borja i altres companys de la UPC s’hi troben estudiant. En ple hivern, la “hacienda” reconvertida en Campus té una agradable temperatura que permet, pels més atrevits, passejar amb màniga curta. La bicicleta és la reina dels transports i té preferència davant peatons i cotxes. Aquí en Borja ens ensenya el primer servidor de Google entre d’altres punts d’interès emblemàtics d’empreses que van néixer aquí, en el Silicon Valley, i que avui són referent mundial com per exemple HP.
Una mica més lluny, gairebé a mig camí, es troba Monterey. Una petita població vora el mar a la qual s’arriba després d’una interminable carretera que va vora penya-segats sobre l’oceà Pacífic. Després d’una breu pausa per alimentar el nostre petit i econòmic Chevrolet, de canvi automàtic, continuem la ruta cap a la gran, grisa i horrible ciutat de Los Angeles.
Tot el que heu sentit de LA és fals. Per posar-ho de manera agradable, és un forat de cement vorejat per autopistes de 8 o més carrils que atrapen els seus habitants avars i plàstics. Una decepció, Beverley Hills és més lleig que el turó del meu poble i entrar a Universal Studios és hipotecar-se la casa a trenta anys. Una excepció, però, les vistes del centre (quatre gratacels mal plegats) des de Mullholand Drive enamoren al vespre (vegeu fotos).
En resum, que si aneu a LA, deixeu de banda la ciutat en sí i exploreu els voltants que és, al cap i a la fi, el que realment val la pena. Santa Monica, on estudia el meu amic Luis, té un agradable passeig marítim i Orange County, on s’amaga l’Anna, té precioses postes de sol sobre els ceps, magnífics vins i delicioses masies on prendre un bon dinar (veure vídeo).
Sort del GPS de la Papió que et diu fins i tot, en quin carril t’has de posar. Hi ha carrils especials per si sou més de dos en el cotxe (car pool), et permeten anar més ràpid. És una ciutat dissenyada per la vida en cotxe. Cotxe per si vols anar a comprar el pa, cotxe per anar a veure el veí, fums, soroll i contaminació per donar i repartir. San Diego, a la frontera amb Mèxic, diuen, és molt més maca. Llàstima que no tinguem temps.
Sortint del forat negre, ja de tornada a SF, ens decidim de passar pel parc nacional de les Sequoies (n’he sentit tot tipus de pronúncies, així que no tingueu por a dir-ho com vulgueu). Això sí que és una altra cosa. Amb la boira sota nostre, el parc emergeix com una illa flotant plena de sequoies i arbres increïbles. Aprenem com es reprodueixen les sequoies, un fenomen ben curiós, ja que les llavors necessiten foc per germinar, foc! És el mecanisme que ha inventat la natura per frenar-ne la invasivitat.
De camí cap a SF, parem a sopar. Segons el mapa, estem a menys de dues hores de la ciutat de les flors al barret però ens diuen que com a mínim 5 hores. Són 3 persones a les qui preguntem. Arribem en menys de 90 minuts. Ens preguntem si realment la gent viatja a més de 50 km de casa seva en aquest estat. Al cap i a la fi, menys d'un 20% dels nord-americans tenen passaport.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada