Abel Tasman National Park

From Abel Tasman Milford Xmas 2009

Estic a Beijing, de camí cap a casa, amb dos pams de neu i amb més de 20 hores de viatge a l’esquena. Encara me’n queden 15 més així que toca aguantar el son i distreure’s amb alguna cosa. No puc anar de compres i carregar-me d’alcohol i xocolata perquè transito de nou per Frankfurt. Per posar llenya al foc de l’actualitat, em pregunto quan podré volar directe de Beijing —o alguna altra ciutat asiàtica llevat del cas singular semi-directe de Singapur— a Barcelona. Aprofito doncs per explicar-vos com ha anat l’últim viatge per l’illa del sud, aquest cop he visitat una part nova, l’extrem nord, i he tornat a la mullada i verda Fiordland (sud-oest) a caminar-hi una nova ruta.

Val a dir que aquest Nadal ha estat bastant especial i curiós. Un Nadal a la platja de Hokitika en la costa oest de l’illa del Sur, on vam menjar pernil, gall d’indi i torrons al sol a fora al jardí...
Després vam tornar cap a Christchurch on hi havíem volat des d’Auckland i ens vam enfilar cap al Nord, cap a Malborough i Picton. Una zona ben coneguda a NZ perquè és un dels centres productors de vins més important, donades la seva privilegiada exposició solar i condicions climàtiques. La segueix l’àrea de Nelson/Hastings (veure aquesta entrada) i Otago on els vins negres són més secs i de més caràcter i conseqüentment, més cars.

Picton està situat en els Malborough Sounds. En principi, quan es fa servir el terme sound en anglès es refereix a les entrades de mar en terra que han sigut provocades per un terratrèmol. Al voltant de Picton, es pot observar aquest paisatge esquitxat d’illes, caps i badies (cliqueu sobre la foto per veure'n més). A Picton hi arriba el ferry més popular de NZ, el que uneix la capital, Wellington, i l’illa del sur. Des d’aquí surt una carretera inquieta i estreta que travessa fins a Nelson, una de les destinacions preferides per als neozelandesos en dies d’estiu com els d’ara. Nelson s’enorgulleix de ser la ciutat més solejada del país. Aquest fet comporta, a més del cultiu de la vinya, el de tot tipus de fruites silvestres (berries) que pots collir a mà i fer-te’n un gelat a l’instant!

Nelson és també la porta al Abel Tasman National Park, famós per les seves aigües plàcides i les seves reserves ecològiques. No tan tranquil com un esperaria però; havíem planejat remar en kayak durant un parell de dies fent nit en una de les seves a priori idíl•liques badies —més concretament a Te Pukatea Bay, perquè no quedaven places al refugi d’Anchorage Bay. La badia en qüestió és petita i molt agradable a no ser que tinguis la mala sort de trobar-te amb un eixambre de pixapins a la neozelandesa amb les seves motos aquàtiques. Després de fer festa a la platja i demostrar les més aviat patètiques habilitats sobre l’aigua, al vespre, ja vam tenir pau. A la nit ens vam assabentar però, que és il•legal (com ja m’ho havia ensumat estant en un parc nacional, tot i que les jurisdiccions d’aigua i terra són diferents) i que aquest lluços motoritzats havien triat aquella platja per esquivar tot control. No van estar gaire de sort ells tampoc, vam donar part al responsable del parc qui, a la vegada, ho va comunicar a control marítim i només queda esperar que els caigui un bon puro per ser tan poca-vergonyes. Bé, tornem a la natura...

Les possibilitats que ofereix el parc són molt diverses. Pots entrar pel sud i fer camí cap al nord o al revés. Travessar tot el parc serien uns 3 o 4 dies a peu o amb kayak. També, a través dels nombrosos water-taxis, és possible combinar kayak i senderisme (tramping); els dius on el deixaràs “aparcat” i continues a peu, ells venen a buscar-lo i et passen la targeta —cap complicació. El problema va ser el temps el segon dia. Ens vam llevar i l’aigua estava tranquil•la però en pic vam sortir de l’aixopluc de la badia, les ones van passar a ser de més d’1 metre i el contravent era tan fort (més de 40 km/h) que per més que ens hi esforçàvem, el kayak no avançava. Després de gairebé 4 hores lluitant a contra corrent, havíem recorregut mitja milla! Vam haver d’abandonar el kayak i acabar la ruta a peu.

L’aguilot de Lufthansa ja està aquí i sembla que embarquem aviat. Espero que Frankfurt estigui obert tot el dia. Em falta explicar-vos la part de Milford Track. Fins després.

[I després van ser 3 setmanes en temps “Pau”...]

He passat 3 setmanes a casa treballant amb els del grup d’imatge biomèdica de la Pompeu (CISTIB) i veient amics i familiars. Han estat 3 setmanes intenses però molt interessants a nivell professional. He après yet una altra plataforma per tractar conjunts d’imatges biomèdiques, un nou llenguatge de programació i altres eines perifèriques molt potents a les quals ja tenia l’ull ficat de feia temps, les llibreries VTK i ITK. A nivell personal, he visitat a molts dels meus amics, tot i que no m’hi han cabut tots en aquest tongada, al juny sembla ser que torno a Barcelona – unes altres 60 hores de vol, una altra volta al món...