The Kepler

Ja tinc les maletes fetes, serà la meva primera excursió muntanyista (tramping) amb cara i ulls. 3 dies de ruta seguint el camí Kepler, un desnivell de 1000 m i una distància de 60 km dormint als magnífics refugis que podeu veure al mapa.



Volem, via Christchurch ---conferència a l’agradable i petita Lincoln Universtity sobre Visió i Imatge, IVCNZ---, fins a la ciutat de més al sud del país, Invercargill. A simple vista, ja es veu que aquesta ciutat és nova. Els carrers són amples, les cases tenen jardí, el centre no està col•lapsat...
Comprem menjar deshidratat per aquestos tres dies. El menú és variat, des de una espècie de pollastre amb salsa (Chicken a la King) fins a iogurt de gelat de maduixes. La tècnica és ben senzilla, afegeixes aigua, ja sigui calenta o freda, remenes, deixes reposar i llestos (més info per als muntanyistes).

La caminata, especialment el primer dia, és duríssima, però el paisatge és increïble, comença vorejant un dels llacs a prop de Te Anau ---un petit poble encantador--- travessant el bosc i s’enfila de manera sobtada al final on després de gairebé 4 hores d’ascensió, es creua la línia dels arbres i només quedeu tu i la muntanya. El vent és fort i tot i ser principi d’estiu aquí, la temperatura a dalt de la muntanya no deixa de glaçar-te la nuca. Els polipropilens fan bé la seva funció tot i que semblem pallassos disfressats (cliqueu en la foto per veure'n més).

De The Kepler

Arribem al primer refugi, mengem i descansem. Reposem l’aigua i preparem els sacs de dormir. La responsable del refugi (reservat amb antelació a través del Departament de Conservació 2 mesos abans) ens fa una mica de descripció sobre la fauna i la flora dels voltants. Ens assabentem que hi ha una cova prop del refugi que té més de 2 km de profunditat. Prenem les llanternes de “minero”, que en dic jo, i cap a la cova. És molt estreta i humida i hi fa fred. No avancem més de 500 metres, no portem l’equip adequat.

El dia següent encara és més dur, és clar. Els peus sobretot fan un mal de mil dimonis però la vista és espectacular, de les millors vistes de “The Lord of the Rings”, estem molt alts i caminem constantment per la carena de la muntanya. Amb un vent que tomba i el temps que vol girar-se en contra, parem l’imprescindible per tornar-nos a endinsar al bosc. Els millors paisatges i contacte amb la natura que he tingut en NZ, si no fos perquè fa tan de fred, hagués tingut la boca oberta tot el dia.

L’entrada al bosc de Jurassic Park i el descens es fan una mica llargs però arribem de nou a la terra de les “sandflies” (mosquites en català?), amb un riu que envolta el refugi on ens hi banyem a 5 C. Tot i el fred, el cos t’agraeix el massatge circulatori que l’aigua de desglaç t’ofereix.

Al dia següent, després d’un saborós muesli deshidratat i matar unes quantes bitxes més del dimoni, sortim en direcció cap a Te Anau. Els peus em fan tan mal que no puc caminar seguit durant més d’una hora. A més a més, el camí està tallat, hi ha hagut una esllavissada i ens hem d’endinsar en el bosc com a guineus ---jo més aviat com un llangardaix coix--- fen saltets com en Bambi fins a recuperar el camí normal.

Tota una experiència que queda curta en paper però que em dóna ganes de voler caminar més ja sigui per masoquisme o bé per orgull. Ara bé, els paisatges i la integració com a part de la mare Terra d’aquestos tres dies és una sensació que s’ha de repetir. Molts han escrit sobre el que se sent a dalt de les muntanyes i jo només n’he viscut una pinzellada, i durant un temps limitat, però és tan gran que et supera. La propera vegada serà Milford Sound.