 |
| From Abel Tasman Milford Xmas 2009 |
Després d'aquella aventura pel parc d'Abel Tasman, ens vam descendir de nou cap al sud per arribar a Hanmer Springs, una localitat situada a tocar dels Alps del Sud i a aproximadament un parell d'hores de Christchurch. Allí hi vam passar el cap d'any, entre banys d'espuma i aigües termals a l'exterior, tal com si estiguéssim a Caldea.
Al dia següent, i en un any nou, vam tornar a la carretera per continuar cap al sud fins arribar a un dels meus poblets favorits de Southland, Te Anau, a la frontera amb Fiordland. Te Anau és la passarel·la obligatòria de tots els visitants que enfilen camí cap a la terra dels fiords. Des del centre de visitants, un obté els passis pels refugis tal i com vàrem fer l'any passat amb la Kepler Track. Aquest any però, anem a intentar la Milford Track, en teoria, més fàcil però més humida.
Sense voler, ens trobem en, sinó la més, una de les més humides zones del món, amb unes precipitacions anuals de més d'11 metres. La gent aquí se'n riu de tu si els dius que vas ben equipat, que t'has deixat el sou en un magnífic anorac Goretex. Males notícies, ni la més famosa de les marques tèxtils, famosa per les seves qualitats transpirables i repel·lents d'aigua, és de bon tros suficient. Però no patiu, ens diuen, de totes formes, acabareu xops, soaking wet, per ser precisos.
I així va ser, però jo no m'havia imaginat que podria acabar tan xop en la meva vida. Tampoc havia vist mai tanta aigua enlloc. Plou tant, hi ha tanta aigua, que al final l'únic que vols és estar sec, una condició física a què estem tan acostumats però que clarament no valorem prou. Després d'aixecar-se tres matins seguits sense poder-se rentar (als refugis només hi ha aigua freda) i haver-se de posar la roba xopa i freda del dia anterior, esmorzar, dinar i sopar aliments deshidratats reconstituïts, un experimenta un fàstic i una enyorança de les activitats més comunes que posen al límit la pròpia resistència psíquica. Per què em vaig apuntar jo a això?
Els del grup de davant nostre (cada dia comença un grup) ---ens va comentar el ranger del refugi--- van haver de ser rescatats en helicòpter per les fortes pluges del dia anterior. Nosaltres no vam tenir aquesta sort. Vaig haver d'arrossegar el meu turmell inflamat (caminava coix l'última dia) fins a l'última damned milla del camí, en bona part inundat fins a l'alçada dels genolls. Encara hi tinc una cicatriu de la infecció al tendó d'Aquiles que vaig patir en els dies posteriors...
No tot és patiment i mals records, però. El cervell ho sap jugar molt bé i he de dir que ---amb un altre equipament i potser pagant els 1.200 euros que costa fer-ho amb guia i sense 20 kg a l'esquena--- algun dia m'agradaria tornar-la a fer, si pot ser, amb menys pluja. La combinació d'aigua, bosc i selva espesa, amb els pics nevats i les valls intactes de Fiordland, són un espectacle pels sentits tot i que estiguis coix i maleeixis el dia en què t'hi vas apuntar. La pluja va recobrir totes les parets de pedra amb cortines d'aigua. Miressis on miressis, tot és aigua. Arribar al Milford Sound després de 4 dies de senderisme, brut, cansat, dolgut i feliç, i rebre homenatge a tal espectacular creació del semi-déu Tū Te Rakiwhānoa, amb una cervesa a la mà en el ferry és difícil d'oblidar.
Pròxima parada, Nova Caledònia, Setmana Santa. Fins aviat.
