Kuala Lumpur, Asian commerce empowered by Middle-East finance

Coming soon...

India: The Golden Triangle

Coming soon...

Athens and the Greek Islands

Coming soon...

Vancouver, BC: Gateway to a NZ-like wilderness

From Pacific Northwest

Estem creuant la frontera entre Canadà i els EUA des de Vancouver fins a Seattle en tren. Hem passat uns dies en la preciosa Vancouver, envoltada de fiords i boscos. Un comentari freqüent, venint de neozelandesos i canadencs per igual, és que British Columbia (BC) s’assembla a NZ (illa del sud) quant a volum d’aigua i espais naturals. Hi estic d’acord.

Vancouver és una ciutat amb una estructura força curiosa. És suficientment compacta, o al menys el seu centre o downtown, com per poder explorar-la a peu. Venint d’Auckland, el transport urbà és excel·lent tant de dia com de nit. L’àrea metropolitana s’estén però gairebé fins a la frontera.

El vol de més de 13 hores des de terres maoris és interminable i mogut però al menys el vent de cua ens estalvia una hora de viatge. Amb tantes similituds entre BC i NZ, ens oblidem de l’etiqueta bàsica canadenca – ben diferent a la neozelandesa. Aquí, com als EUA, s’ha de donar propina als taxistes i demés serveis. No és d’estranyar que el taxista, d’origen paquistaní, ens posi a parir en la seva llengua natal al baixar del vehicle. Lliçó apresa. A partir d’ara, toca afegir d’un 15 a un 20% de propina a tota activitat del sector terciari – incloent-hi perruqueria, restauració, hoteleria, etc. Odio les propines; un estrany i estúpid contracte basat en la consciència i la vergonya, que no aporta més que misèria cultural i, d’altra banda, bona part del salari de més d’un treballador.

Vancouver en si, no és una ciutat marcada per la bellesa o l’interès històrico-cultural que s’hi troba, sinó més aviat pel que l’envolta i pel que s’hi pot fer des d’ella. Amb alguna excepció: el museu d’antropologia de la Universitat de la Colúmbia Britànica és un magatzem d’història i art del Pacífic i d’arreu com n’he vist pocs. A més, passejar pel Campus per arribar-hi és un plaer, amb vistes semblants a alguns indrets de Fiordland. Així que ara ja puc agrupar mentalment 3 territoris per llur semblança paisatgística: Noruega, BC i Fiordland a l’illa del sud.

Cada dia surten creuers que exploren els fiords locals i que s’enfilen cap a Alaska. Altres possibilitats inclouen viatges a Whistler (famosa pels jocs olímpics d’hivern) o Victoria. Sense anar tant lluny, és obligatòria la visita al Capilano Suspension Bridge, un parc profund gairebé enmig de la ciutat que ens fa oblidar el ritme de la ciutat i molt a prop d’un dels emblemes de la ciutat, Stanley Park. Aquest últim recorda a Central Park, i no és casualitat, doncs la part central de la ciutat està situada en una península que recorda a Manhattan.
A Vancouver, també hi trobem un Chinatown, Yaletown i, fins i tot, un Gastown amb l’icònic rellotge de vapor. Tot rètol oficial està en anglès i francès i potser és aquesta la diferència més visible amb el veí del sud. No obstant, com és ben sabut, el francès no s’utilitza en la costa oest i això fa que tot plegat sembli un pèl artificial.

Les diferències ideològiques, de costums i de llengua entre Canadà i els EUA són, en la meva opinió, més formals que pràctiques. Si bé és veritat que els canadencs entenen quina és la seva posició en el món, sempre més oberts i tolerants, i amb més o menys sensibilitat pels pobles de l’àrtic i del nord en general, llurs llengües i costums; l’estil de vida canadenc s’assembla, a ulls estrangers, molt i, potser massa, a l’americà.

Podria passar-m’hi uns quants paràgrafs més descrivint les fotografies però acabaré aviat perquè estem sent interrogats i escanejats pels oficials duaners de l’estat de Washington! De South Park a Grey’s Anatomy en menys de 4 hores. No em fa molta il·lusió tornar als EUA, però gràcies a la pobra política de seients de l’alemanya Lufthansa, veuré una nova ciutat...

La Nouvelle Calédonie, un paradís tacat per la mà francesa

Ja era hora que escrivís una mica sobre l’escapada a Nova Caledònia. Sento començar amb un títol tan negatiu però, amb l’excepció del formatge i la baguette, no veig res positiu a la invasió francesa d’aquest territori.

Nouméa és una ciutat de contrastos, pobra i bruta, on els francesos condueixen grans cotxes, importen tots els seus productes de la seva França natal (una bogeria en termes ecològics) i els revenen a preus d’or a turistes i locals. Tot i que és un país “en formació”, l’empremta francesa és tan forta que sembla ofegar la cultura i costums locals. No hi passeu més d’un dia a Nouméa, el que es tarda en passejar el centre i visitar el Centre Cultural Tjibaou, on hi trobareu el relat de la polèmica i difícil història recent del país, així com una mica més d'història sobre la gent local, els Kanak.

No obstant, les illes de NC són precioses i no tenen res d’envejar a les demés illes del Pacífic. Al contrari, l’especial flora les diferencia clarament i destaca, per exemple, a l’Illa dels Pins. Aquesta illa és difícil d’oblidar i els francesos ho saben – així que no espereu pagar menys de 30 euros per persona per déjeuner ou dîner. Una presa de pèl que queda compensada per la bellesa de les platges de corall blanc i transparents aigües que l’envolten. En especial, la Piscina Natural és un capritx de la natura que, per a mi, no té referent.

From Nouvelle Calédonie (Nouméa et Île des Pins)

(Exploreu més fotografies si en teniu ganes clicant al link de la fotografia)

Queda molt per explorar en els altres grups d’illes, i ara ja sabent evitar la capital i les francesades, i estant a només 3 hores de viatge, estalviaré per tornar a perdre’m entre els peixos tropicals i les platges de corall...

Milford Track

From Abel Tasman Milford Xmas 2009

Després d'aquella aventura pel parc d'Abel Tasman, ens vam descendir de nou cap al sud per arribar a Hanmer Springs, una localitat situada a tocar dels Alps del Sud i a aproximadament un parell d'hores de Christchurch. Allí hi vam passar el cap d'any, entre banys d'espuma i aigües termals a l'exterior, tal com si estiguéssim a Caldea.

Al dia següent, i en un any nou, vam tornar a la carretera per continuar cap al sud fins arribar a un dels meus poblets favorits de Southland, Te Anau, a la frontera amb Fiordland. Te Anau és la passarel·la obligatòria de tots els visitants que enfilen camí cap a la terra dels fiords. Des del centre de visitants, un obté els passis pels refugis tal i com vàrem fer l'any passat amb la Kepler Track. Aquest any però, anem a intentar la Milford Track, en teoria, més fàcil però més humida.

Sense voler, ens trobem en, sinó la més, una de les més humides zones del món, amb unes precipitacions anuals de més d'11 metres. La gent aquí se'n riu de tu si els dius que vas ben equipat, que t'has deixat el sou en un magnífic anorac Goretex. Males notícies, ni la més famosa de les marques tèxtils, famosa per les seves qualitats transpirables i repel·lents d'aigua, és de bon tros suficient. Però no patiu, ens diuen, de totes formes, acabareu xops, soaking wet, per ser precisos.

I així va ser, però jo no m'havia imaginat que podria acabar tan xop en la meva vida. Tampoc havia vist mai tanta aigua enlloc. Plou tant, hi ha tanta aigua, que al final l'únic que vols és estar sec, una condició física a què estem tan acostumats però que clarament no valorem prou. Després d'aixecar-se tres matins seguits sense poder-se rentar (als refugis només hi ha aigua freda) i haver-se de posar la roba xopa i freda del dia anterior, esmorzar, dinar i sopar aliments deshidratats reconstituïts, un experimenta un fàstic i una enyorança de les activitats més comunes que posen al límit la pròpia resistència psíquica. Per què em vaig apuntar jo a això?

Els del grup de davant nostre (cada dia comença un grup) ---ens va comentar el ranger del refugi--- van haver de ser rescatats en helicòpter per les fortes pluges del dia anterior. Nosaltres no vam tenir aquesta sort. Vaig haver d'arrossegar el meu turmell inflamat (caminava coix l'última dia) fins a l'última damned milla del camí, en bona part inundat fins a l'alçada dels genolls. Encara hi tinc una cicatriu de la infecció al tendó d'Aquiles que vaig patir en els dies posteriors...

No tot és patiment i mals records, però. El cervell ho sap jugar molt bé i he de dir que ---amb un altre equipament i potser pagant els 1.200 euros que costa fer-ho amb guia i sense 20 kg a l'esquena--- algun dia m'agradaria tornar-la a fer, si pot ser, amb menys pluja. La combinació d'aigua, bosc i selva espesa, amb els pics nevats i les valls intactes de Fiordland, són un espectacle pels sentits tot i que estiguis coix i maleeixis el dia en què t'hi vas apuntar. La pluja va recobrir totes les parets de pedra amb cortines d'aigua. Miressis on miressis, tot és aigua. Arribar al Milford Sound després de 4 dies de senderisme, brut, cansat, dolgut i feliç, i rebre homenatge a tal espectacular creació del semi-déu Tū Te Rakiwhānoa, amb una cervesa a la mà en el ferry és difícil d'oblidar.

Pròxima parada, Nova Caledònia, Setmana Santa. Fins aviat.

Abel Tasman National Park

From Abel Tasman Milford Xmas 2009

Estic a Beijing, de camí cap a casa, amb dos pams de neu i amb més de 20 hores de viatge a l’esquena. Encara me’n queden 15 més així que toca aguantar el son i distreure’s amb alguna cosa. No puc anar de compres i carregar-me d’alcohol i xocolata perquè transito de nou per Frankfurt. Per posar llenya al foc de l’actualitat, em pregunto quan podré volar directe de Beijing —o alguna altra ciutat asiàtica llevat del cas singular semi-directe de Singapur— a Barcelona. Aprofito doncs per explicar-vos com ha anat l’últim viatge per l’illa del sud, aquest cop he visitat una part nova, l’extrem nord, i he tornat a la mullada i verda Fiordland (sud-oest) a caminar-hi una nova ruta.

Val a dir que aquest Nadal ha estat bastant especial i curiós. Un Nadal a la platja de Hokitika en la costa oest de l’illa del Sur, on vam menjar pernil, gall d’indi i torrons al sol a fora al jardí...
Després vam tornar cap a Christchurch on hi havíem volat des d’Auckland i ens vam enfilar cap al Nord, cap a Malborough i Picton. Una zona ben coneguda a NZ perquè és un dels centres productors de vins més important, donades la seva privilegiada exposició solar i condicions climàtiques. La segueix l’àrea de Nelson/Hastings (veure aquesta entrada) i Otago on els vins negres són més secs i de més caràcter i conseqüentment, més cars.

Picton està situat en els Malborough Sounds. En principi, quan es fa servir el terme sound en anglès es refereix a les entrades de mar en terra que han sigut provocades per un terratrèmol. Al voltant de Picton, es pot observar aquest paisatge esquitxat d’illes, caps i badies (cliqueu sobre la foto per veure'n més). A Picton hi arriba el ferry més popular de NZ, el que uneix la capital, Wellington, i l’illa del sur. Des d’aquí surt una carretera inquieta i estreta que travessa fins a Nelson, una de les destinacions preferides per als neozelandesos en dies d’estiu com els d’ara. Nelson s’enorgulleix de ser la ciutat més solejada del país. Aquest fet comporta, a més del cultiu de la vinya, el de tot tipus de fruites silvestres (berries) que pots collir a mà i fer-te’n un gelat a l’instant!

Nelson és també la porta al Abel Tasman National Park, famós per les seves aigües plàcides i les seves reserves ecològiques. No tan tranquil com un esperaria però; havíem planejat remar en kayak durant un parell de dies fent nit en una de les seves a priori idíl•liques badies —més concretament a Te Pukatea Bay, perquè no quedaven places al refugi d’Anchorage Bay. La badia en qüestió és petita i molt agradable a no ser que tinguis la mala sort de trobar-te amb un eixambre de pixapins a la neozelandesa amb les seves motos aquàtiques. Després de fer festa a la platja i demostrar les més aviat patètiques habilitats sobre l’aigua, al vespre, ja vam tenir pau. A la nit ens vam assabentar però, que és il•legal (com ja m’ho havia ensumat estant en un parc nacional, tot i que les jurisdiccions d’aigua i terra són diferents) i que aquest lluços motoritzats havien triat aquella platja per esquivar tot control. No van estar gaire de sort ells tampoc, vam donar part al responsable del parc qui, a la vegada, ho va comunicar a control marítim i només queda esperar que els caigui un bon puro per ser tan poca-vergonyes. Bé, tornem a la natura...

Les possibilitats que ofereix el parc són molt diverses. Pots entrar pel sud i fer camí cap al nord o al revés. Travessar tot el parc serien uns 3 o 4 dies a peu o amb kayak. També, a través dels nombrosos water-taxis, és possible combinar kayak i senderisme (tramping); els dius on el deixaràs “aparcat” i continues a peu, ells venen a buscar-lo i et passen la targeta —cap complicació. El problema va ser el temps el segon dia. Ens vam llevar i l’aigua estava tranquil•la però en pic vam sortir de l’aixopluc de la badia, les ones van passar a ser de més d’1 metre i el contravent era tan fort (més de 40 km/h) que per més que ens hi esforçàvem, el kayak no avançava. Després de gairebé 4 hores lluitant a contra corrent, havíem recorregut mitja milla! Vam haver d’abandonar el kayak i acabar la ruta a peu.

L’aguilot de Lufthansa ja està aquí i sembla que embarquem aviat. Espero que Frankfurt estigui obert tot el dia. Em falta explicar-vos la part de Milford Track. Fins després.

[I després van ser 3 setmanes en temps “Pau”...]

He passat 3 setmanes a casa treballant amb els del grup d’imatge biomèdica de la Pompeu (CISTIB) i veient amics i familiars. Han estat 3 setmanes intenses però molt interessants a nivell professional. He après yet una altra plataforma per tractar conjunts d’imatges biomèdiques, un nou llenguatge de programació i altres eines perifèriques molt potents a les quals ja tenia l’ull ficat de feia temps, les llibreries VTK i ITK. A nivell personal, he visitat a molts dels meus amics, tot i que no m’hi han cabut tots en aquest tongada, al juny sembla ser que torno a Barcelona – unes altres 60 hores de vol, una altra volta al món...

Melbourne, Victoria

De Melbourne

Quatre hores d’avió des d’Auckland poden dur-te molt lluny. En aquest cas però, anem a parar a la més gran de les illes del Pacífic, tècnicament tot un continent, la veïna i gairebé germana Austràlia. Havent visitat Sydney —i parlant de família—, Melbourne és com la cosina rica però lletja. Deixar-ho així seria una injustícia, no obstant, perquè Melbourne en té molts d’atractius. Per exemple, els seus mercats mediterranis, el consegüent bon menjar, l’hospitalitat de la seva gent i la inigualable xarxa de transport públic... El que no té Melbourne és un port i costa com la que té Sydney, la forma en què Melbourne s’obre al mar és senzilla i pràctica, adaptada a l’orografia més rectilínia de l’estuari del riu Yarra.

L’altre riu que irriga i d’on beu bona part de Melbourne, el Murray, ni tan sols arriba ja al mar. La sequera i les restriccions d’aigua són ben presents des de ben entrada la primavera —estem a novembre— i no vull ni imaginar com els seus habitants suporten els més de 40ºC de desembre i les encara més restrictives normes d’ús d’aigua. El paisatge és sec però ni molt menys desèrtic i la temperatura és molt variant, tant bon punt fa molta calor com refresca al dia següent.

Melbourne és una ciutat europea amb clima continental extrem. El que la fa realment europea són les seves gents, immigrants de tot arreu, en la seva majoria blancs —gràcies a les lleis racials que afavorien la immigració blanca i especialment anglesa dels últims 200 anys. Centenars de crues històries d’aquesta peregrinació, a vegades involuntària i forçada, de milers de persones de tot arreu es recullen, de manera interactiva i astuta, en l’impressionant Museu de la Immigració en el carrer Flinders.

Melbourne és per llepar-se els dits. Gràcies a l’únic encontre de pobles mediterranis, no és difícil sucar pa amb oli, o fer-se amb una bona amanida o plat de pasta italià. Per als nostàlgics, proveu el restaurant Movida o la xocolateria San Churro. També es poden provar les delícies locals, com ara la cua de cangur o les macadàmies torrades en un dels infinits restaurants al llarg del riu, en la renovada zona chic de Southbank.

Si es surt una mica del centre, amb el magnífic sistema de transport públic, s’arriba als turons i parcs nacionals de Victoria que omplen els pulmons amb aire fresc i trenquen la grisor que acumula la ciutat i les carreteres. L’excursió amb més demanda, però també la més llunyana, és la que travessa la Ocean Road, amb espectaculars vistes sobre els penyasegats del Mar de Tasmània. Em reservo però aquesta aventura pel proper viatge, i així fer-ho amb més calma, en cotxe de ruta cap a Adelaide...

Kansai (関西), final de trajecte

De Japan

Portem dos dies a Kyoto, la ciutat dels temples ---n’hi ha més de dos mil. Kyoto és una bona base d’exploració de l’àrea de Kansai. Des d’aquí és fàcil recórrer Osaka, Kōbe i Nara. És una ciutat bonica, verda i entre muntanyes. Quan dic verda, no vol dir que hi hagi molts arbres, més aviat vull dir que se’n poden veure dalt de les muntanyes. Al menys, aquí al Japó, això ja és una característica diferent per a una ciutat. Normalment, la majoria de les ciutats són molt grises i fetes de ciment i edificis lletjos. Els temples (shrines) i els comptats parcs fan que Kyoto s’escapi una mica d’aquesta tendència al paviment.

Quant a allotjament, una de les cadenes hoteleres que ofereixen millor relació qualitat-preu (sobretot amb el descompte d’estudiant) és la Super Hotel (スーパーホテル). A més, molts dels seus hotels també tenen banys termals ja siguin naturals (onsen) o artificials (sento). Així que un banyet abans d’anar a dormir cada dia no us farà cap mal.

Com veureu en les fotografies, Kyoto acull a diversos monuments i temples que són Patrimoni de la Humanitat (World Heritage). Alguns temples et deixen bocabadats, d’altres són més modestos. D’especial menció són aquestos dos: Kinkaku-ji (金閣寺) que no és un temple sinó un palau xapat d’or enmig d’un llac i Kiyomizu-dera (清水寺) que és tot un complex sagrat amb tradicions ben curioses com saltar des d’un tercer pis. Si estàs de sort i sobrevius, les teves pregaries s’haurien de respondre. Si fa núvol i l’atenuació fa que no arribin les pregàries a bon port, sempre pots tornar-ho a provar...

Anem a Osaka. Decepcionant, com diu en Kane, això és una jungla de ciment. Encara més que la mitja urbana japonesa, Osaka és un forat de mala mort. No nego que la ciutat tingui coses emocionants per fer i estigui plena de gent i vida, però potser s’emporta el trofeu al lloc més lleig del viatge ---fins i tot més que LA.



Nara ---antiga capital del Japó--- és, en canvi, molt agradable, plena d’arbres, temples i cérvols. No ho hagués dit mai. Són com una plaga, estan per tot arreu i venen a pispar-te el menjar, foradar-te la jaqueta o, si s’han llevat amb la pota esquerra, envestir-te amb ses banyes. Els senyals, però, ja t’avisen de que, si estan de mala llet (sobretot a la tardor), no els emprenyis gaire. Vamos, que molt monos a la Disney, però no toquis els collons a en Bambi o la mare d’en Bambi et caparà ---tot i que ja sabem que mort al final.

Ahir vam anar a Kōbe, l’altre nucli important de la zona i ens vam veure amb la Yuko (que vaig conèixer a Nova Zelanda i amb qui vaig anar a Samoa juntament amb la Claire i en Kristian). La Yuko, seguint la tradició japonesa, ens ha convidat a sopar a un restaurant molt curiós regentat per un jamaicà i després a té vermell en una cafeteria prop de l’estació. Hem rigut una estona, recordat els vells temps a Nova Zelanda i hem pres un dels últims trens de tornada cap a Kyoto.

El tren està a rebentar. Us explico per què (d’una font japonesa). La majoria dels japonesos tenen una jornada laboral d’entre 8 i 10 hores diàries. No obstant, la majoria d’ells treballen una mitja de 12 hores. Però no només això, si no que a més a més, quan acaben la feina, han d’anar a fer un beure gairebé obligatòriament amb els seus companys i caps ---com a extensió no-remunerada de la seva jornada laboral. En fi, que encara que sigui tard, el tren està a ple de gent mig-adormida que s’haurà de llevar a les 6 al dia següent.




Avui és l’última dia al Japó i hem decidit acabar el viatge amb una visita al Museu Ghibli (三鷹の森 ジブリ美術館) que ben segur coneixereu si sou amants, com jo, de l’anime japonès. El museu és com un parc temàtic i pels amants de l’animació japonesa, no té preu. Té un gust exquisit i està tan cuidat fins a l’últim detall que sembla que estiguis en una de les seves pel•lícules. A més, inclou un passi per a un curt de 15 minuts no disponible enlloc més. Una delícia, m'ho he passat com un nen petit.

Japó és emocionant, té molt per veure i molt que no cal veure, contrastos de passat i futur constants ---els temples i els gratacels, la vida estressant diària i les creences religioses, els arbres sagrats i les ciutats grises. És Àsia i és Occident, hospitalitat i amabilitat asiàtiques que amaguen un orgull ferm d’una potència resorgida de les cendres de la Segona Guerra Mundial.

Mentre volem de tornada cap a Nova Zelanda (11 hores), l’economia japonesa s’enfonsa molt més ràpidament que la nord-americana o l’europea ---gairebé un 12% en els últims tres mesos degut a la baixada de les exportacions i l’apreciació del Yen. Donat que Japó és un país tan avançat, és això un miratge del que ens espera a nosaltres? Els meus limitats coneixements macroeconòmics no em permeten ni estimar l’estupidesa de la meva pregunta ni tampoc apaivagar la por de que potser encara ens espera el pitjor...

Central & West Japan, 四国

Passat el fred i la neu del Nord, ens dirigim ara, durant dos dies d'enllaços de tren interminables, més al sud de Tokyo, a la zona de Kyoto, Osaka i Matsuyama. Passem la nit a Sendai, la guia diu que és una ciutat agradable per viure-hi però no hi ha gran cosa per veure.



Els trens d'alta velocitat són una passada. La sèrie nova N700 és tan ràpida i tan estable que fan que el tràfic aeri entre les dues ciutats més grans del Japó ---Osaka i Tokyo--- hagi disminuït considerablement en els últims anys. Els preus però són força alts (no amb el passi de tren que us vaig comentar), lleugerament més econòmic que l'avió però i amb el valor afegit de contaminar 10 vegades menys. En comparació amb els nous trens AVE d'Espanya, he de dir, no obstant, que no hi ha gaire diferència. Potser que el temps d'aturada en les estacions és aproximadament 30 segons i que tothom sap perfectament on pararà el seu cotxe gràcies a les indicacions que hi ha al terra de les andanes. Ordenat, net, puntual i eficient, sinònim de japonès...



Prou de tecnologia, el meu esperit enginyeril em despista en aquest país. Passem per Tokyo i continuem baixant en direcció sud. Per passar a l'illa de Shikoku (四国), els japonesos han construït ponts llarguíssims i increïbles que connecten l'illa com si fos una part mes del territori. Ara bé, per exemple, per anar de Imabari ---la ciutat on amablement la Akiko ens acull a casa seva--- fins a Hiroshima (dues hores de cotxe), els peatges dels ponts de suspensió ens costen més de 10,000 yens, aproximadament uns 100 euros. Així que prou de queixar-se dels peatges a Catalunya...



La gasolina està un poc més barata que a Espanya, força més que a NZ. En aquesta part del país no hi ha gaires estrangers així que la gent té el nas més llarg i és més curiosa quan et mira. Per mirades, les que et repassen quan vas als banys públics, els tradicionalment anomenats Onsen. Els banys termals tradicionals són tota una experiència, per provar-ho deixeu-me recomanar-vos el més antic del Japó --- inspiració d'una de les pel•lícules de Miyazaki---, el Dogo Onsen (道後温泉) a Matsuyama. Entres, et descalces. Deses les sabates, prens una tovallola de mans i passes al vestuari. Tothom està nu així que tu també et desvesteixes. Quatre nois joves japonesos se'ns queden mirant. En japonès i mig rient volen veure si realment la llegenda urbana de que els forasters la tenim més gran és veritat...

Un cop en els banys, l'aigua brolla calenta, a més de 45 C. No t'hi pots capbussar directament, has de passar pel ritual de netejar-te de cap a peus en un tamboret i una dutxa abans de mullar-te. Evidentment, les fotografies estan prohibides així que us ho podeu imaginar com al Doraemon. De fet, aquests dies estic recordant molts episodis anime ja que descriuen escenes del dia a dia com aquesta.



Hiroshima és una ciutat verda i agradable. Bastant més que la típica ciutat japonesa d'aquesta mida. Si no ho sabessis, no diries mai que aquí, l'any 1945 (a l'hora en què es va parar el rellotge), va quedar reduïda a cendres després que els americans llencessin la primera bomba atòmica. El Museu de la Pau (広島平和記念資料館) recull els fets històrics així com els testimonis dels supervivents ---posa la pell de gallina pensar com d'inhumans som els humans.

El sol naixent, 日本

Os escribo desde el túnel más largo del mundo, el Senkai. Conecta la isla más grande del Japón con la isla del norte, Hokkaido. Llevamos unos quince minutos debajo del agua del mar y todavía quedan quince más. La presión se nota en los oídos. El paisaje ---antes del túnel, claro--- es precioso y está todo nevado. Este país está lleno de contrastes. Abandonamos Tokyo en un tren de alta velocidad que nos llevó hasta Aomori, allí pasamos la noche y hoy continuamos la ruta en tren hacia el norte. La temperatura, esta mañana, en Sapporo ---nuesta ciudad destino--- era de -14 °C. La costa este de Siberia está a unas horas en ferry. Lugar ideal para pasar las vacaciones en invierno, esto es, si quieres ver el Festival de Nieve.

De Japan

Tokyo hay que verlo. En mi vida me he sentido tan troglodita como en Japón. Todo es tan preciso, tan ordenado, tan limpio… Es simplemente una ciudad venida del futuro. En Japón, me siento torpe y anticuado. El trato y el servicio son simplemente excelentes. Las reverencias son excesivas pero te hacen sentir como el mejor cliente del año cada vez que pides un café. Después de haber estado en China, Japón es la civilización. Tokyo es la mayor aglomeración humana y de cemento del mundo. Pensaba que después de Hong Kong, mis ojos ya no podrían procesar más gente en un mismo instante, estaba equivocado. En el cruce de Shibuya el pavimento se confunde con los transeúntes, el río va en su caudal máximo.



Menos mal que la inflación, durante los últimos quince años, ha sido cercana al cero porque tal y como está el cambio ahora mismo y los precios de aquí ---especialmente en la capital--- cuesta encontrar precios asiáticos ---claro que un servidor viene muy mal acostumbrado de los vecinos del oeste y del sur.

Consecuentemente, nos metemos en un restaurante de precios de turista ajustado. Está todo en Kanji, así que te toca aprender, como mínimo, los diez símbolos de los números para poder leer precios. Recuerdo muchos símbolos chinos pero hay algo diferente… En efecto, el japonés tiene dos conjuntos de caracteres más que sus vecinos celestes, el Hiragana y el Katakana.

Los sonidos son muy españoles. Esto es una ventaja para los hispanohablantes pero una clara desventaja para los japoneses. Aprender una segunda lengua es mucho más difícil para ellos puesto que su espectro fonético es más reducido. Eso es cuando los oyes, porque la mayoría de las veces no se oye nada. 40 millones de personas, 2 de los cuales parece que van en tu vagón de metro esta mañana y no se oye ni una mosca. Los teléfonos móviles no se pueden usar en los trenes, sólo mensajes. En Japón todo fluye y yo tengo la sensación de que soy una piedra en el río.



No todo es perfecto, no me quiero quedar a vivir aquí. Todo el mundo tiene su puesto en el río… ¿Y si no quieres bajar por el río? Pues te jodes. Con una población alrededor de 125 millones de personas (pero cayendo), no hay muchos meandros en los que descansar, ni mucho espacio en el que dormir… La habitación tiene 2 tatamis, es decir, poco más de 8 metros cuadrados. Desplegamos el futon ---la cama tradicional japonesa--- y a penas queda espacio para las maletas. El espacio físico ---así como el ideológico--- parecen quedar reducidos, muy reducidos. ありがとうございました。

München and the Bayern fairy-tale castles

El Prat està caòtic i desorganitzat, com de costum. Aquest és el punt on acabo la primera volta al món i començo la segona. Volo a Munich, via Palma. Palma és part d’Espanya però sembla un port alemany. L’aeroport de Munich és eficient i organitzat. L’enllaç de tren ens porta fins al centre on ens allotgem. Munich és una ciutat molt europea, molt alemanya, símbol i orgull de Baviera.

De München

El meu amic Eduard fa un any que hi viu. Diu que a vegades són tan cap-quadrats que els falta flexibilitat. Al cap i a la fi, els espanyols som famosos per saber improvisar. Hi ha una cosa que no m’agrada, tot està en alemany. Hi ha una cosa que encara m’agrada menys, no sé res d’alemany. Així que quedo relegat als comptats llocs de la ciutat on s’ofereix una carta bilingüe. Les llengües són mirall de cultura però també són barreres gegants. Tocarà aprendre’n més.

No obstant, no entenc com en una ciutat on gairebé tothom parla anglès ---amb més o menys ofec gutural alemany--- tot està en alemany i només en alemany. És més, donada la gran afluència turística de la ciutat, no li trobo cap sentit. Segons els meus amics alemanys del nord (Frankfurt) no pot ser una qüestió nacionalista ---aquesta paraula esgarrifa a la gent només pronunciar-la. Que algú ---amb presència física a la terra--- m’il•lumini, per favor.

Deixant de banda aquestes qüestions secundàries, Munich és bonica. És neta i és ordenada. El transport públic és, com no, excel•lent. La part bona de la gastronomia és, sens dubte, la cervesa. Ja em perdonareu però les salsitxes no són del meu gust i encara menys la col llombarda amb què les acompanyen. Què trist és acabar en un McDonald’s o en un KFC, siguis on siguis. És el que té un pressupost reduït.
La fruita al carrer es ven com si fos or o plata. A jutjar pels preus, hom diria que és un luxe. L’impost sobre els béns és d’un 20% però quan neva, les carreteres continuen obertes, l’aeroport també. El Ying i el Yang.

El saló de cotxes de la BMW és increïble. Donen ganes de comprar-ne uns quants però avui no em sobra res de canvi. Entenc per què la tecnologia alemanya té prestigi. Els cotxes híbrids estan de camí i també els d’hidrogen. S’apunten el gol dels híbrids a nivell d’investigació però està clar que els japonesos, a nivell de mercat, han estat més ràpids.



Prenem el tren cap al sud, a la frontera amb el Tirol. Anem a veure els preciosos castells de la Baviera, és Disneyland, però de veritat. El Castell del Cigne ---aquí conegut amb el simpàtic nom de Neuschwanstein--- va ser utilitzat durant només 174 dies perquè el Rei Ludwig II hi va acabar boig. Vivint entre tanta fada, espero que una curta visita a preu d’or no m’acabi de tornar grillat del tot. Està tot glaçat i quan em despisto de l’anglès ofegat de la guia, se’m perd la vista en el llac glaçat i els boscos. Potser el Rei estava tocat de l’ala però sabia on construir castells. Pensant-ho bé, els nens, els bojos i els ---com se diuen? Ah, sí--- arquitectes sempre en saben d’aquestes coses (petonets als meus arquitectes que ja us queda poc per acabar!).

Heathrow està nevat i perdo la connexió a Tokyo. British Airways ja m’ha vist cara de català i sap que els reclamaré fins a l’últim duro, així que aconsegueixo no passar-hi la nit. Volo amb una nova companyia per a mi, All Nippon Airways. Què bé. Potser som 30 passatgers en la cabina econòmica, és un vol d’11 hores, aconsegueixo dormir-ne 6, estirat com a primera i a sobre m’anoto punts de l’altra aliança (agarrat!). Potser no és tan dolent passar per LHR...

Tokyo és mig camí cap a la verda Nova Zelanda, se’m fa estrany pensar que d’aquí unes hores seré al país del Sol Naixent. No sé com imaginar-me’l, vull imaginar-lo com Hong Kong. Sort que en Kane parla japonès, quina sort poder trencar aquest cop la barrera de l’idioma ---en un país on l’anglès és molt més estrangera que en Europa. Aviat us explico...

Gaudí’s Barcelona

Entre tants viatges amunt i avall, sempre hem anat passant per Barcelona però la ciutat en sí encara no l’havíem visitat. Veure casa sempre es deixa per l’últim... Després de sis anys vivint a Barcelona, tinc la sensació de que és una ciutat desconeguda. El problema és que quan hi vius, hi vius i no veus res. Què estúpid.



Hi ha hagut un vendaval molt fort la passada nit i el Parc Güell està tancat. Llàstima. Baixem cap a Gran de Gràcia, passem pel meu libanès favorit ---quins records--- i prenem cafè a la Plaça del Diamant. La meva gelateria preferida està tancada també. Gràcia sempre ha estat un barri pintoresc com un poble dins d’una gran ciutat. Barcelona està sorollosa i plena com sempre. Continuem baixant fins a Passeig de Gràcia, el meu passeig. Es respira millor. Contemplem la Pedrera des de fora, perquè visitar-ho és un altra presa de pèl. Travessem Plaça de Catalunya i baixem les Rambles. No importa quina hora ni quin dia sigui, aquesta avinguda sempre té vida pròpia. El Liceu, el Palau, Drassanes i el Moll de la Fusta.

Ja de tornada passem per la Zona Universitària. A vegades sembla que quan no estàs en un lloc, aquell indret queda en pausa fins que el tornes a visitar, com si dos moments i llocs diferents no poguessin existir en paral•lel. No obstant quan hi tornes al cap d’un temps, els canvis et fan adonar que estaves errat. No ha canviat gaire la ciutat en un any però el Campus sí que està canviat. Nous edificis, nous jardins, sembla que creix.



Se’m fa estrany tornar a ser aquí i veure les notes penjades al suro de la Facultat de Matemàtiques, encara amb un nus a l’estómac, demanar el títol ---quina clavada i quina desesperació, em diuen que he d’esperar 5 anys, increïble--- i pujar al Campus Nord, convalidar el projecte i aquella sensació que tens quan estàs a punt de saltar d’un trampolí...

La meva gent de Barcelona ---família i amics--- ens han acollit fantàsticament aquestos escassos tres dies que s’han fet curts ---entre paperassa i visites--- però que m’han fet veure la ciutat amb uns ulls ben diferents. Ara ja de camí a Nova Zelanda, Barcelona torna a quedar com un record llunyà però viu gràcies al contacte que mantinc amb la gent que hi viu. Gràcies a tots.

Madrid y El Escorial

Ens escapem el cap de setmana cap a Madrid amb tots els punts de vols que hem fet fins al moment. Ens allotgem en un simpàtic i acollidor hostal en el carrer Fuencarral, molt a prop de Gran Via.



No hi ha gaire activitat pel centre aquest dijous i passegem tranquil•lament per la plaça del Sol, el Palau Reial, etc. Els meus amics de Madrid ---idea original de la Jara--- ens porten a sopar a un lloc ben curiós a prop de Núñez de Balboa, un restaurant “tortilleria”. En efecte, el menú comprèn una extensa carta de truites. Per fer-los una mica de goleta als de Madrid i avivar la discussió Catalunya-Madrid, demano un Raïmat Abadia (2000). En sa vida havien provat un vi tan bo...

El vi serà més bo però el transport públic de Madrid és vertaderament europeu i al dia, no com el de Barcelona. Quina vergonya. Aquí els trens van a l’hora, els transbords no semblen del tercer món i funciona. Desplaçar-se per Madrid és un plaer, fàcil i còmode.

Cansats ja una mica de l’intensa activitat diürna i nocturna de la ciutat, prenem el tren cap a San Lorenzo del Escorial. Evitem el Valle de los Caídos ---tot i que s’ha de veure un cop en la vida--- i ens dirigim al Monestir. De fet, és més que un monestir. Hi ha un col•legi, una biblioteca, hi estan enterrats els Reis... Bé, aquesta era la idea del qui ho va dissenyar, volia integrar tot en un sol complex unificat sota un mateix edifici. Necessitareu prop de 2 hores per veure-ho i la joia és, sens dubte, la biblioteca (última part de la visita). Llibres que tenen més de 800 anys en hebreu, àrab, grec i per suposat llatí ---entre d’altres--- formen un tresor que omple una de les sales més boniques i espectaculars del monestir, amb frescos, vitrines i boles del món on ni tan sols apareix Nova Zelanda.

Prenem el tren d’alta velocitat fins a Zaragoza ben d’hora pel matí. Arribem a la capital aragonesa just abans de les 10 del matí. Visitem la Alfajería quins motius de guix ens recorden a la Alhambra. A aquesta hora del matí i sota una boira espessa, Zaragoza recorda a una ciutat fantasma. La plaça del Pilar encara està buida però explota de vida tot just abans del toc de campanes del migdia. Un riu de gent fa cua cap a la Basílica del Pilar i aprofitem per entrar-hi. Efectivament, és diumenge. Mentre la santa missa discorre entre turistes i curiosos, veiem la Pilarica. Pobra, té cara de cansada, tot i que no és d’estranyar, carregada com va.

Passegem una mica més pel centre, el pont de pedra i comprem les típiques fruites d’Aragó ---serà un bon regal (alguns economistes sense sentiments dirien inversió) per a la meva àvia manya. AVE cap a Lleida. ¿Sabíeu que a la Wikipedia en anglès diu que Lleida era una presó càstig pels reclusos més difícils? Pobreta ma germana que hi estudia.

Southern Spain y olé!

Ja ha passat el Nadal, aquest any tota la família a Can Pica. Se’m fa estrany sentir gent parlant en català o en castellà però el meu cervell m’ho agraeix, és més descansat. El menjar també s’agraeix ---tot i els bons costums mediterranis de NZ, no és el mateix. Gairebé ploro en tastar el pernil salat, això que ja havia provat el pseudo-prosciuto que fan a Austràlia.

Pocs dies per acomodar-se i ja tornem a estar en ruta. El 27 vam volar cap a la ciutat més famosa d’Andalusia. Sevilla és preciós i s’ha de veure, però és un timo constant. Sembla que et fotin els calers i el pèl a cada cantonada, però què hi farem, s’ha de veure. La meva segona visita a la capital es va tornar interessant cap al final, quan després de visitar els punts d’interès turístic de rigor, vam llogar un cotxe per anar a dos llocs molt interessants i altament recomanables: la Cartuja de Sevilla (no el monestir, sinó la fàbrica situada a menys de 30 min de la ciutat) i la central solar de concentració de Sanlúcar la Mayor.

De Southern Spain

Demanant-ho amb antelació, pots demanar una visita guiada a la fàbrica i realment val la pena. Dues hores d’explicació d’història i de tecnologia per conèixer de prop com es fabriquen la famosa i duradora vaixella de “La Cartuja”. A més, descompte de Nadal al sac per fer contenta a la mare.

La central solar de concentració, com veureu a les fotos, sembla un experiment d’una pel•lícula d’extraterrestres. Els rajos de sol es concentren en mig de l’aire com per art de màgia i eleven la temperatura de l’aigua fins a 360 C. Un espectacle que s’ha de veure. Està en construcció una segona planta germana que en combinació amb la primera donarà llum a tota la ciutat de Sevilla. Projectes similars per part de la mateixa empresa tenen lloc a Las Vegas. De fet, la connexió amb Estats Units és anecdòtica per a mi també, donat que va ser en el Museu de Ciència d’Història Natural (veure entrada de NY) on vaig descobrir de l’existència d’aquesta central. Així que ja sabeu, llogueu un Kia per 25 EUR al dia i escapeu-vos de la Macarena i la Giralda, això sí, quan hagueu vist un bon “tablao”.



AVE a Córdoba. Escassos 45 minuts. L’alberg de Córdoba és senzillament el millor d’Espanya. Situat al centre amb habitacions dobles amb bany per una misèria la nit, no cal que us ho penseu ni dos minuts si busqueu allotjament en aquesta ciutat tan bonica i tan especial. A diferència de Sevilla, Córdoba sí que és agradable quant a gent i costums. El pèl no et cau tant en aquesta ciutat, especialment si surts de tapes o a passejar per museus i atraccions. La riquesa cultural de la ciutat és immensa i és difícilment comparable a l’oferta d’altres ciutats espanyoles. La convivència de les tres cultures hebrea, musulmana i cristiana han dotat a aquesta ciutat d’un patrimoni excepcional, sent-ne la seva Mesquita el principal exemple d’aquest desenvolupament històric multi-cultural. Truco del almendruco: si aneu abans de les 10, l’entrada és gratis, així que no sigueu mandrosos i lleveu-vos aviat.

El destí va fer que passéssim la nit de cap d’any en aquesta ciutat. Després d’haver-nos informat de com s’ho munta la gent d’allà, vam anar a petar a la plaça de las Tendillas.



No deixeu de tastar la gastronomia de la zona, incloent-hi el típic entrepà de calamars, els delicats encenalls de pernil ibèric de bellota i el “salmorejo”. Qui ha dit que el pa amb tomàquet és un invent català? Aquí a Andalusia també existeix i des de fa temps...

El tercer pilar del sud és sens dubte el destí turístic número u d’Espanya. Granada és a tan sols dues hores en tren de Córdoba, tot i que encara no hi ha enllaç d’alta velocitat donada l’abrupta orografia. Assegureu-vos que heu reservat amb antelació l’entrada a la magnífica i única en el món Alhambra i als Jardins Nazaríes, que són part del mateix complex.



Sopar amb vistes sobre l’Alhambra de nit en un dels múltiples restaurants que es troben en la zona de San Nicolás (Albayzín) és un regal pels sentits (recomanat). No deixeu tampoc de tastar el vi local. La cavalcada de Reis a Granada també va estar molt animada i el dia 6 ja volàvem de tornada cap a Barcelona.

I Love New York, The Poconos and New Jersey

De New York

El vol de SF a Philadelphia (escriure-ho amb efa em faria molt mal a la vista) es fa llarg com un dia sense pa. El servei de ambdós companyies, American Airlines i US Airways, és pèssim. És d’esperar, un vol domèstic en un país on un dòlar val més que el teu cap. L’aeroport de Philadelphia és caòtic i regna la desinformació, el desordre i la brutícia. Ja no queda res d’aquelles remembrances europees que trobava en SF, això ja és Amèrica de nou. Sort que no ens hi quedem gaire estona, just ens vénen a buscar per anar al nord, a les muntanyes dels Poconos on els meus amics, Karen i Paul hi tenen una caseta. Fa 7 anys que no els veig, OMG!

El rencontre, entre neu i fred, és emotiu. Ens acullen a casa seva per uns dies, després prenem el tren cap a NY. Nova York els dies abans de Nadal és com un eixam d’abelles, passejar per la cinquena avinguda és com el metro de Barcelona en hora punta. Tot està decorat i fa un fred que pela. Prediuen neu. Estem allotjats en un apartament al costat de Central Park. La ciutat batega amb molta força aquests dies i més especialment, en cap de setmana. Tothom fa les últimes compres i els turistes acaben d’omplir la ciutat. El skyline de la ciutat ja no és el que era quan hi vaig estar l’any 2001, on hi havia les torres, ara hi ha un soc de cement on s’hi està construint un dels edificis més alts del món.



Gràcies a déu que NY es pot fer a peu i amb metro. Tot i que el metro és vell, brut i lent, ens permet passejar-nos còmodament per Manhattan amunt i avall. Visitem el Museu Nacional de la Història Natural, Times Square, Broadway, Central Park, Wall St... Aquesta és la ciutat del dòlar, de la “Beautiful Dirty Rich People”. Es veu al carrer, a les tendes, el dòlar és el vapor que fa moure la ciutat i escapa fins i tot de les finestres i soterranis més obscurs de la ciutat. Aquesta és una cara de la moneda, la ciutat de negocis, i l’altra, la que dóna un sentiment més humà i cosmopolita a la ciutat, és l’oferta cultural de la ciutat, la de “I Love New York”. Negocis i oci fan de Nova York una ciutat molt desitjada. És negoci la negació d’oci? Hòstia, com estàs avui, Pau.

Tornem a Philadelphia, a la petita població de Buena Vista, on ens acullen de nou la Karen i en Paul. Al dia següent torno a Barcelona. Ha passat gairebé un any des que vaig marxar del país i tinc moltes sensacions estranyes en tornar-hi. El fet de tenir ja un bitllet de tornada a NZ fa que vegi el meu país, gairebé amb ulls de turista. És hora de visitar als meus amics i família, fer interminables gestions burocràtiques i tornar a dormir al meu llit per uns dies. Acariciar el gat i emprenyar a ma germana, com els vells temps.

Los Angeles, Orange County and the Sequoia Park

De California

La Papió viu a Irvine. De SF a Irvine hi ha unes 8 hores de cotxe. Des de LA però, és només una hora. Vam passar per Palo Alto, on es troba la Universitat de Stanford, un dels Campus més impressionants que he vist mai. Allà en Borja i altres companys de la UPC s’hi troben estudiant. En ple hivern, la “hacienda” reconvertida en Campus té una agradable temperatura que permet, pels més atrevits, passejar amb màniga curta. La bicicleta és la reina dels transports i té preferència davant peatons i cotxes. Aquí en Borja ens ensenya el primer servidor de Google entre d’altres punts d’interès emblemàtics d’empreses que van néixer aquí, en el Silicon Valley, i que avui són referent mundial com per exemple HP.

Una mica més lluny, gairebé a mig camí, es troba Monterey. Una petita població vora el mar a la qual s’arriba després d’una interminable carretera que va vora penya-segats sobre l’oceà Pacífic. Després d’una breu pausa per alimentar el nostre petit i econòmic Chevrolet, de canvi automàtic, continuem la ruta cap a la gran, grisa i horrible ciutat de Los Angeles.

Tot el que heu sentit de LA és fals. Per posar-ho de manera agradable, és un forat de cement vorejat per autopistes de 8 o més carrils que atrapen els seus habitants avars i plàstics. Una decepció, Beverley Hills és més lleig que el turó del meu poble i entrar a Universal Studios és hipotecar-se la casa a trenta anys. Una excepció, però, les vistes del centre (quatre gratacels mal plegats) des de Mullholand Drive enamoren al vespre (vegeu fotos).



En resum, que si aneu a LA, deixeu de banda la ciutat en sí i exploreu els voltants que és, al cap i a la fi, el que realment val la pena. Santa Monica, on estudia el meu amic Luis, té un agradable passeig marítim i Orange County, on s’amaga l’Anna, té precioses postes de sol sobre els ceps, magnífics vins i delicioses masies on prendre un bon dinar (veure vídeo).

Sort del GPS de la Papió que et diu fins i tot, en quin carril t’has de posar. Hi ha carrils especials per si sou més de dos en el cotxe (car pool), et permeten anar més ràpid. És una ciutat dissenyada per la vida en cotxe. Cotxe per si vols anar a comprar el pa, cotxe per anar a veure el veí, fums, soroll i contaminació per donar i repartir. San Diego, a la frontera amb Mèxic, diuen, és molt més maca. Llàstima que no tinguem temps.

Sortint del forat negre, ja de tornada a SF, ens decidim de passar pel parc nacional de les Sequoies (n’he sentit tot tipus de pronúncies, així que no tingueu por a dir-ho com vulgueu). Això sí que és una altra cosa. Amb la boira sota nostre, el parc emergeix com una illa flotant plena de sequoies i arbres increïbles. Aprenem com es reprodueixen les sequoies, un fenomen ben curiós, ja que les llavors necessiten foc per germinar, foc! És el mecanisme que ha inventat la natura per frenar-ne la invasivitat.



De camí cap a SF, parem a sopar. Segons el mapa, estem a menys de dues hores de la ciutat de les flors al barret però ens diuen que com a mínim 5 hores. Són 3 persones a les qui preguntem. Arribem en menys de 90 minuts. Ens preguntem si realment la gent viatja a més de 50 km de casa seva en aquest estat. Al cap i a la fi, menys d'un 20% dels nord-americans tenen passaport.

If you are going to San Francisco (cantat)

De San Francisco

Creuem l'oceà Pacífic de punta a punta en un vol de 13 hores bastant agradable. Air New Zealand és confortable i dóna un espai generós en Economy Class. El vi de Marlborough fa més ràpid el son...

San Francisco, SF para los amigos, és una ciutat plena de vida pels carrers. Molt europea, gairebé podries oblidar-te de que estàs passejant per Amèrica. Capital cultural indiscutible de l'estat de Califòrnia, l'oferta de museus, espectacles i demés és inesgotable. Però no cal anar gaire lluny per veure espectacles. Passejar per algun dels seus barris és ja, de per sí, tot un espectacle (cliqueu en la foto per veure'n més).

Els famosos ponts de SF es recorren molt bé amb bicicleta i la manera en què la ciutat s'obre al mar és molt especial i acollidora. És una ciutat que es pot fer completament a peu i amb transport públic, no cal rebaixar-se a l'americana, i massa sovint forçosa, tradició de llogar un cotxe ---al menys, per ara.

La zona del port (Fisherman's Wharf), els tramvies, els carrers empinats fan de SF una ciutat que sembla aliena a l'estat en què habita. La gent, més cosmopolita i oberta que els neoyorkins, té un ritme de vida més agradable, més costal, dóna gust passejar i descobrir les gegants tendes de Nike o Apple al voltant de Union Square.

De San Francisco

Molt per veure i molt poc temps, com de costum. Hem llogat un cotxe pel cap de setmana, anem cap al sud ---el nord, Seattle quedarà per una altra vegada. Baixarem a les agradables temperatures de Los Angeles, LA, a veure la Papió que, com jo, ja fa gairebé un any que viu lluny de casa. Pobreta.

The Kepler

Ja tinc les maletes fetes, serà la meva primera excursió muntanyista (tramping) amb cara i ulls. 3 dies de ruta seguint el camí Kepler, un desnivell de 1000 m i una distància de 60 km dormint als magnífics refugis que podeu veure al mapa.



Volem, via Christchurch ---conferència a l’agradable i petita Lincoln Universtity sobre Visió i Imatge, IVCNZ---, fins a la ciutat de més al sud del país, Invercargill. A simple vista, ja es veu que aquesta ciutat és nova. Els carrers són amples, les cases tenen jardí, el centre no està col•lapsat...
Comprem menjar deshidratat per aquestos tres dies. El menú és variat, des de una espècie de pollastre amb salsa (Chicken a la King) fins a iogurt de gelat de maduixes. La tècnica és ben senzilla, afegeixes aigua, ja sigui calenta o freda, remenes, deixes reposar i llestos (més info per als muntanyistes).

La caminata, especialment el primer dia, és duríssima, però el paisatge és increïble, comença vorejant un dels llacs a prop de Te Anau ---un petit poble encantador--- travessant el bosc i s’enfila de manera sobtada al final on després de gairebé 4 hores d’ascensió, es creua la línia dels arbres i només quedeu tu i la muntanya. El vent és fort i tot i ser principi d’estiu aquí, la temperatura a dalt de la muntanya no deixa de glaçar-te la nuca. Els polipropilens fan bé la seva funció tot i que semblem pallassos disfressats (cliqueu en la foto per veure'n més).

De The Kepler

Arribem al primer refugi, mengem i descansem. Reposem l’aigua i preparem els sacs de dormir. La responsable del refugi (reservat amb antelació a través del Departament de Conservació 2 mesos abans) ens fa una mica de descripció sobre la fauna i la flora dels voltants. Ens assabentem que hi ha una cova prop del refugi que té més de 2 km de profunditat. Prenem les llanternes de “minero”, que en dic jo, i cap a la cova. És molt estreta i humida i hi fa fred. No avancem més de 500 metres, no portem l’equip adequat.

El dia següent encara és més dur, és clar. Els peus sobretot fan un mal de mil dimonis però la vista és espectacular, de les millors vistes de “The Lord of the Rings”, estem molt alts i caminem constantment per la carena de la muntanya. Amb un vent que tomba i el temps que vol girar-se en contra, parem l’imprescindible per tornar-nos a endinsar al bosc. Els millors paisatges i contacte amb la natura que he tingut en NZ, si no fos perquè fa tan de fred, hagués tingut la boca oberta tot el dia.

L’entrada al bosc de Jurassic Park i el descens es fan una mica llargs però arribem de nou a la terra de les “sandflies” (mosquites en català?), amb un riu que envolta el refugi on ens hi banyem a 5 C. Tot i el fred, el cos t’agraeix el massatge circulatori que l’aigua de desglaç t’ofereix.

Al dia següent, després d’un saborós muesli deshidratat i matar unes quantes bitxes més del dimoni, sortim en direcció cap a Te Anau. Els peus em fan tan mal que no puc caminar seguit durant més d’una hora. A més a més, el camí està tallat, hi ha hagut una esllavissada i ens hem d’endinsar en el bosc com a guineus ---jo més aviat com un llangardaix coix--- fen saltets com en Bambi fins a recuperar el camí normal.

Tota una experiència que queda curta en paper però que em dóna ganes de voler caminar més ja sigui per masoquisme o bé per orgull. Ara bé, els paisatges i la integració com a part de la mare Terra d’aquestos tres dies és una sensació que s’ha de repetir. Molts han escrit sobre el que se sent a dalt de les muntanyes i jo només n’he viscut una pinzellada, i durant un temps limitat, però és tan gran que et supera. La propera vegada serà Milford Sound.

Guy Fawkes Night

Quina nit més especial, amb temperatura ja gairebé d'estiu, estem al voltant dels 25ºC, avui a Nova Zelanda, celebren Sant Joan... Petards durant tres nits en el que es coneix com Guy Fawkes Night i en el que inevitablement em recorda a la nostra nit de culte al foc i a la pirotècnia. Aquí no hi ha grans fogueres però l'esperit piròman és, més o menys, el mateix.

I us preguntareu, i què fa aquesta gent celebrant St. Joan a prop de Tots Sants? Bé, com ja sabreu, aquí s'acosta l'estiu així que des d'un punt de vista pagà podríem establir un clar paral·lelisme entre la celebració del solstici d'estiu a Catalunya i a Nova Zelanda. No obstant, les raons són ben diferents, nosaltres celebrem que ha arribat l'estiu i ells celebren, per tradició anglesa, la commemoració del fracàs del que es coneix com la Conspiració de la Pòlvora, el 1605, quan un grup de catòlics van intentar fer vorlar el Parlament de Londres...

Avui ha estat un dia fantàstic, la gent jugant a rugby i a cricket als múltiples verds parcs de tota la ciutat, les famílies a la platja (a 200 metres d'on visc ara), un sol espatarrant i un mar tranquil que ja dóna la benvinguda als primers banyistes per a aquesta temporada... Un clima perfecte per fer qualsevol cosa menys escriure un PFC... :-P

Ja falta tan poc per viatgar als EUA que estic emocionat, especialment, després de la setmana que han viscut. Tinc ganes de veure com es viu el canvi al carrer, l'última vegada que hi vaig estar, el país respirava pel canvi a favor de Bush i ara el país demana a crits una nova era més liberal liderada pel jove senador nascut a Honolulu. Una setmana a Los Angeles i a San Francisco i després una setmana a Nova York just abans de Nadal... Quines ganes tinc de veure NYC in Christmas, amb totes les decoracions, Central Park, The Rockefeller Christmas Tree...

I sobretot, quines ganes ja de veure-us a tots, veure com han canviat les vostres vides i els vostres camins, quan hi penso... Quin any!