Milford Track

From Abel Tasman Milford Xmas 2009

Després d'aquella aventura pel parc d'Abel Tasman, ens vam descendir de nou cap al sud per arribar a Hanmer Springs, una localitat situada a tocar dels Alps del Sud i a aproximadament un parell d'hores de Christchurch. Allí hi vam passar el cap d'any, entre banys d'espuma i aigües termals a l'exterior, tal com si estiguéssim a Caldea.

Al dia següent, i en un any nou, vam tornar a la carretera per continuar cap al sud fins arribar a un dels meus poblets favorits de Southland, Te Anau, a la frontera amb Fiordland. Te Anau és la passarel·la obligatòria de tots els visitants que enfilen camí cap a la terra dels fiords. Des del centre de visitants, un obté els passis pels refugis tal i com vàrem fer l'any passat amb la Kepler Track. Aquest any però, anem a intentar la Milford Track, en teoria, més fàcil però més humida.

Sense voler, ens trobem en, sinó la més, una de les més humides zones del món, amb unes precipitacions anuals de més d'11 metres. La gent aquí se'n riu de tu si els dius que vas ben equipat, que t'has deixat el sou en un magnífic anorac Goretex. Males notícies, ni la més famosa de les marques tèxtils, famosa per les seves qualitats transpirables i repel·lents d'aigua, és de bon tros suficient. Però no patiu, ens diuen, de totes formes, acabareu xops, soaking wet, per ser precisos.

I així va ser, però jo no m'havia imaginat que podria acabar tan xop en la meva vida. Tampoc havia vist mai tanta aigua enlloc. Plou tant, hi ha tanta aigua, que al final l'únic que vols és estar sec, una condició física a què estem tan acostumats però que clarament no valorem prou. Després d'aixecar-se tres matins seguits sense poder-se rentar (als refugis només hi ha aigua freda) i haver-se de posar la roba xopa i freda del dia anterior, esmorzar, dinar i sopar aliments deshidratats reconstituïts, un experimenta un fàstic i una enyorança de les activitats més comunes que posen al límit la pròpia resistència psíquica. Per què em vaig apuntar jo a això?

Els del grup de davant nostre (cada dia comença un grup) ---ens va comentar el ranger del refugi--- van haver de ser rescatats en helicòpter per les fortes pluges del dia anterior. Nosaltres no vam tenir aquesta sort. Vaig haver d'arrossegar el meu turmell inflamat (caminava coix l'última dia) fins a l'última damned milla del camí, en bona part inundat fins a l'alçada dels genolls. Encara hi tinc una cicatriu de la infecció al tendó d'Aquiles que vaig patir en els dies posteriors...

No tot és patiment i mals records, però. El cervell ho sap jugar molt bé i he de dir que ---amb un altre equipament i potser pagant els 1.200 euros que costa fer-ho amb guia i sense 20 kg a l'esquena--- algun dia m'agradaria tornar-la a fer, si pot ser, amb menys pluja. La combinació d'aigua, bosc i selva espesa, amb els pics nevats i les valls intactes de Fiordland, són un espectacle pels sentits tot i que estiguis coix i maleeixis el dia en què t'hi vas apuntar. La pluja va recobrir totes les parets de pedra amb cortines d'aigua. Miressis on miressis, tot és aigua. Arribar al Milford Sound després de 4 dies de senderisme, brut, cansat, dolgut i feliç, i rebre homenatge a tal espectacular creació del semi-déu Tū Te Rakiwhānoa, amb una cervesa a la mà en el ferry és difícil d'oblidar.

Pròxima parada, Nova Caledònia, Setmana Santa. Fins aviat.

Abel Tasman National Park

From Abel Tasman Milford Xmas 2009

Estic a Beijing, de camí cap a casa, amb dos pams de neu i amb més de 20 hores de viatge a l’esquena. Encara me’n queden 15 més així que toca aguantar el son i distreure’s amb alguna cosa. No puc anar de compres i carregar-me d’alcohol i xocolata perquè transito de nou per Frankfurt. Per posar llenya al foc de l’actualitat, em pregunto quan podré volar directe de Beijing —o alguna altra ciutat asiàtica llevat del cas singular semi-directe de Singapur— a Barcelona. Aprofito doncs per explicar-vos com ha anat l’últim viatge per l’illa del sud, aquest cop he visitat una part nova, l’extrem nord, i he tornat a la mullada i verda Fiordland (sud-oest) a caminar-hi una nova ruta.

Val a dir que aquest Nadal ha estat bastant especial i curiós. Un Nadal a la platja de Hokitika en la costa oest de l’illa del Sur, on vam menjar pernil, gall d’indi i torrons al sol a fora al jardí...
Després vam tornar cap a Christchurch on hi havíem volat des d’Auckland i ens vam enfilar cap al Nord, cap a Malborough i Picton. Una zona ben coneguda a NZ perquè és un dels centres productors de vins més important, donades la seva privilegiada exposició solar i condicions climàtiques. La segueix l’àrea de Nelson/Hastings (veure aquesta entrada) i Otago on els vins negres són més secs i de més caràcter i conseqüentment, més cars.

Picton està situat en els Malborough Sounds. En principi, quan es fa servir el terme sound en anglès es refereix a les entrades de mar en terra que han sigut provocades per un terratrèmol. Al voltant de Picton, es pot observar aquest paisatge esquitxat d’illes, caps i badies (cliqueu sobre la foto per veure'n més). A Picton hi arriba el ferry més popular de NZ, el que uneix la capital, Wellington, i l’illa del sur. Des d’aquí surt una carretera inquieta i estreta que travessa fins a Nelson, una de les destinacions preferides per als neozelandesos en dies d’estiu com els d’ara. Nelson s’enorgulleix de ser la ciutat més solejada del país. Aquest fet comporta, a més del cultiu de la vinya, el de tot tipus de fruites silvestres (berries) que pots collir a mà i fer-te’n un gelat a l’instant!

Nelson és també la porta al Abel Tasman National Park, famós per les seves aigües plàcides i les seves reserves ecològiques. No tan tranquil com un esperaria però; havíem planejat remar en kayak durant un parell de dies fent nit en una de les seves a priori idíl•liques badies —més concretament a Te Pukatea Bay, perquè no quedaven places al refugi d’Anchorage Bay. La badia en qüestió és petita i molt agradable a no ser que tinguis la mala sort de trobar-te amb un eixambre de pixapins a la neozelandesa amb les seves motos aquàtiques. Després de fer festa a la platja i demostrar les més aviat patètiques habilitats sobre l’aigua, al vespre, ja vam tenir pau. A la nit ens vam assabentar però, que és il•legal (com ja m’ho havia ensumat estant en un parc nacional, tot i que les jurisdiccions d’aigua i terra són diferents) i que aquest lluços motoritzats havien triat aquella platja per esquivar tot control. No van estar gaire de sort ells tampoc, vam donar part al responsable del parc qui, a la vegada, ho va comunicar a control marítim i només queda esperar que els caigui un bon puro per ser tan poca-vergonyes. Bé, tornem a la natura...

Les possibilitats que ofereix el parc són molt diverses. Pots entrar pel sud i fer camí cap al nord o al revés. Travessar tot el parc serien uns 3 o 4 dies a peu o amb kayak. També, a través dels nombrosos water-taxis, és possible combinar kayak i senderisme (tramping); els dius on el deixaràs “aparcat” i continues a peu, ells venen a buscar-lo i et passen la targeta —cap complicació. El problema va ser el temps el segon dia. Ens vam llevar i l’aigua estava tranquil•la però en pic vam sortir de l’aixopluc de la badia, les ones van passar a ser de més d’1 metre i el contravent era tan fort (més de 40 km/h) que per més que ens hi esforçàvem, el kayak no avançava. Després de gairebé 4 hores lluitant a contra corrent, havíem recorregut mitja milla! Vam haver d’abandonar el kayak i acabar la ruta a peu.

L’aguilot de Lufthansa ja està aquí i sembla que embarquem aviat. Espero que Frankfurt estigui obert tot el dia. Em falta explicar-vos la part de Milford Track. Fins després.

[I després van ser 3 setmanes en temps “Pau”...]

He passat 3 setmanes a casa treballant amb els del grup d’imatge biomèdica de la Pompeu (CISTIB) i veient amics i familiars. Han estat 3 setmanes intenses però molt interessants a nivell professional. He après yet una altra plataforma per tractar conjunts d’imatges biomèdiques, un nou llenguatge de programació i altres eines perifèriques molt potents a les quals ja tenia l’ull ficat de feia temps, les llibreries VTK i ITK. A nivell personal, he visitat a molts dels meus amics, tot i que no m’hi han cabut tots en aquest tongada, al juny sembla ser que torno a Barcelona – unes altres 60 hores de vol, una altra volta al món...

Melbourne, Victoria

De Melbourne

Quatre hores d’avió des d’Auckland poden dur-te molt lluny. En aquest cas però, anem a parar a la més gran de les illes del Pacífic, tècnicament tot un continent, la veïna i gairebé germana Austràlia. Havent visitat Sydney —i parlant de família—, Melbourne és com la cosina rica però lletja. Deixar-ho així seria una injustícia, no obstant, perquè Melbourne en té molts d’atractius. Per exemple, els seus mercats mediterranis, el consegüent bon menjar, l’hospitalitat de la seva gent i la inigualable xarxa de transport públic... El que no té Melbourne és un port i costa com la que té Sydney, la forma en què Melbourne s’obre al mar és senzilla i pràctica, adaptada a l’orografia més rectilínia de l’estuari del riu Yarra.

L’altre riu que irriga i d’on beu bona part de Melbourne, el Murray, ni tan sols arriba ja al mar. La sequera i les restriccions d’aigua són ben presents des de ben entrada la primavera —estem a novembre— i no vull ni imaginar com els seus habitants suporten els més de 40ºC de desembre i les encara més restrictives normes d’ús d’aigua. El paisatge és sec però ni molt menys desèrtic i la temperatura és molt variant, tant bon punt fa molta calor com refresca al dia següent.

Melbourne és una ciutat europea amb clima continental extrem. El que la fa realment europea són les seves gents, immigrants de tot arreu, en la seva majoria blancs —gràcies a les lleis racials que afavorien la immigració blanca i especialment anglesa dels últims 200 anys. Centenars de crues històries d’aquesta peregrinació, a vegades involuntària i forçada, de milers de persones de tot arreu es recullen, de manera interactiva i astuta, en l’impressionant Museu de la Immigració en el carrer Flinders.

Melbourne és per llepar-se els dits. Gràcies a l’únic encontre de pobles mediterranis, no és difícil sucar pa amb oli, o fer-se amb una bona amanida o plat de pasta italià. Per als nostàlgics, proveu el restaurant Movida o la xocolateria San Churro. També es poden provar les delícies locals, com ara la cua de cangur o les macadàmies torrades en un dels infinits restaurants al llarg del riu, en la renovada zona chic de Southbank.

Si es surt una mica del centre, amb el magnífic sistema de transport públic, s’arriba als turons i parcs nacionals de Victoria que omplen els pulmons amb aire fresc i trenquen la grisor que acumula la ciutat i les carreteres. L’excursió amb més demanda, però també la més llunyana, és la que travessa la Ocean Road, amb espectaculars vistes sobre els penyasegats del Mar de Tasmània. Em reservo però aquesta aventura pel proper viatge, i així fer-ho amb més calma, en cotxe de ruta cap a Adelaide...

Kansai (関西), final de trajecte

De Japan

Portem dos dies a Kyoto, la ciutat dels temples ---n’hi ha més de dos mil. Kyoto és una bona base d’exploració de l’àrea de Kansai. Des d’aquí és fàcil recórrer Osaka, Kōbe i Nara. És una ciutat bonica, verda i entre muntanyes. Quan dic verda, no vol dir que hi hagi molts arbres, més aviat vull dir que se’n poden veure dalt de les muntanyes. Al menys, aquí al Japó, això ja és una característica diferent per a una ciutat. Normalment, la majoria de les ciutats són molt grises i fetes de ciment i edificis lletjos. Els temples (shrines) i els comptats parcs fan que Kyoto s’escapi una mica d’aquesta tendència al paviment.

Quant a allotjament, una de les cadenes hoteleres que ofereixen millor relació qualitat-preu (sobretot amb el descompte d’estudiant) és la Super Hotel (スーパーホテル). A més, molts dels seus hotels també tenen banys termals ja siguin naturals (onsen) o artificials (sento). Així que un banyet abans d’anar a dormir cada dia no us farà cap mal.

Com veureu en les fotografies, Kyoto acull a diversos monuments i temples que són Patrimoni de la Humanitat (World Heritage). Alguns temples et deixen bocabadats, d’altres són més modestos. D’especial menció són aquestos dos: Kinkaku-ji (金閣寺) que no és un temple sinó un palau xapat d’or enmig d’un llac i Kiyomizu-dera (清水寺) que és tot un complex sagrat amb tradicions ben curioses com saltar des d’un tercer pis. Si estàs de sort i sobrevius, les teves pregaries s’haurien de respondre. Si fa núvol i l’atenuació fa que no arribin les pregàries a bon port, sempre pots tornar-ho a provar...

Anem a Osaka. Decepcionant, com diu en Kane, això és una jungla de ciment. Encara més que la mitja urbana japonesa, Osaka és un forat de mala mort. No nego que la ciutat tingui coses emocionants per fer i estigui plena de gent i vida, però potser s’emporta el trofeu al lloc més lleig del viatge ---fins i tot més que LA.



Nara ---antiga capital del Japó--- és, en canvi, molt agradable, plena d’arbres, temples i cérvols. No ho hagués dit mai. Són com una plaga, estan per tot arreu i venen a pispar-te el menjar, foradar-te la jaqueta o, si s’han llevat amb la pota esquerra, envestir-te amb ses banyes. Els senyals, però, ja t’avisen de que, si estan de mala llet (sobretot a la tardor), no els emprenyis gaire. Vamos, que molt monos a la Disney, però no toquis els collons a en Bambi o la mare d’en Bambi et caparà ---tot i que ja sabem que mort al final.

Ahir vam anar a Kōbe, l’altre nucli important de la zona i ens vam veure amb la Yuko (que vaig conèixer a Nova Zelanda i amb qui vaig anar a Samoa juntament amb la Claire i en Kristian). La Yuko, seguint la tradició japonesa, ens ha convidat a sopar a un restaurant molt curiós regentat per un jamaicà i després a té vermell en una cafeteria prop de l’estació. Hem rigut una estona, recordat els vells temps a Nova Zelanda i hem pres un dels últims trens de tornada cap a Kyoto.

El tren està a rebentar. Us explico per què (d’una font japonesa). La majoria dels japonesos tenen una jornada laboral d’entre 8 i 10 hores diàries. No obstant, la majoria d’ells treballen una mitja de 12 hores. Però no només això, si no que a més a més, quan acaben la feina, han d’anar a fer un beure gairebé obligatòriament amb els seus companys i caps ---com a extensió no-remunerada de la seva jornada laboral. En fi, que encara que sigui tard, el tren està a ple de gent mig-adormida que s’haurà de llevar a les 6 al dia següent.




Avui és l’última dia al Japó i hem decidit acabar el viatge amb una visita al Museu Ghibli (三鷹の森 ジブリ美術館) que ben segur coneixereu si sou amants, com jo, de l’anime japonès. El museu és com un parc temàtic i pels amants de l’animació japonesa, no té preu. Té un gust exquisit i està tan cuidat fins a l’últim detall que sembla que estiguis en una de les seves pel•lícules. A més, inclou un passi per a un curt de 15 minuts no disponible enlloc més. Una delícia, m'ho he passat com un nen petit.

Japó és emocionant, té molt per veure i molt que no cal veure, contrastos de passat i futur constants ---els temples i els gratacels, la vida estressant diària i les creences religioses, els arbres sagrats i les ciutats grises. És Àsia i és Occident, hospitalitat i amabilitat asiàtiques que amaguen un orgull ferm d’una potència resorgida de les cendres de la Segona Guerra Mundial.

Mentre volem de tornada cap a Nova Zelanda (11 hores), l’economia japonesa s’enfonsa molt més ràpidament que la nord-americana o l’europea ---gairebé un 12% en els últims tres mesos degut a la baixada de les exportacions i l’apreciació del Yen. Donat que Japó és un país tan avançat, és això un miratge del que ens espera a nosaltres? Els meus limitats coneixements macroeconòmics no em permeten ni estimar l’estupidesa de la meva pregunta ni tampoc apaivagar la por de que potser encara ens espera el pitjor...

Central & West Japan, 四国

Passat el fred i la neu del Nord, ens dirigim ara, durant dos dies d'enllaços de tren interminables, més al sud de Tokyo, a la zona de Kyoto, Osaka i Matsuyama. Passem la nit a Sendai, la guia diu que és una ciutat agradable per viure-hi però no hi ha gran cosa per veure.



Els trens d'alta velocitat són una passada. La sèrie nova N700 és tan ràpida i tan estable que fan que el tràfic aeri entre les dues ciutats més grans del Japó ---Osaka i Tokyo--- hagi disminuït considerablement en els últims anys. Els preus però són força alts (no amb el passi de tren que us vaig comentar), lleugerament més econòmic que l'avió però i amb el valor afegit de contaminar 10 vegades menys. En comparació amb els nous trens AVE d'Espanya, he de dir, no obstant, que no hi ha gaire diferència. Potser que el temps d'aturada en les estacions és aproximadament 30 segons i que tothom sap perfectament on pararà el seu cotxe gràcies a les indicacions que hi ha al terra de les andanes. Ordenat, net, puntual i eficient, sinònim de japonès...



Prou de tecnologia, el meu esperit enginyeril em despista en aquest país. Passem per Tokyo i continuem baixant en direcció sud. Per passar a l'illa de Shikoku (四国), els japonesos han construït ponts llarguíssims i increïbles que connecten l'illa com si fos una part mes del territori. Ara bé, per exemple, per anar de Imabari ---la ciutat on amablement la Akiko ens acull a casa seva--- fins a Hiroshima (dues hores de cotxe), els peatges dels ponts de suspensió ens costen més de 10,000 yens, aproximadament uns 100 euros. Així que prou de queixar-se dels peatges a Catalunya...



La gasolina està un poc més barata que a Espanya, força més que a NZ. En aquesta part del país no hi ha gaires estrangers així que la gent té el nas més llarg i és més curiosa quan et mira. Per mirades, les que et repassen quan vas als banys públics, els tradicionalment anomenats Onsen. Els banys termals tradicionals són tota una experiència, per provar-ho deixeu-me recomanar-vos el més antic del Japó --- inspiració d'una de les pel•lícules de Miyazaki---, el Dogo Onsen (道後温泉) a Matsuyama. Entres, et descalces. Deses les sabates, prens una tovallola de mans i passes al vestuari. Tothom està nu així que tu també et desvesteixes. Quatre nois joves japonesos se'ns queden mirant. En japonès i mig rient volen veure si realment la llegenda urbana de que els forasters la tenim més gran és veritat...

Un cop en els banys, l'aigua brolla calenta, a més de 45 C. No t'hi pots capbussar directament, has de passar pel ritual de netejar-te de cap a peus en un tamboret i una dutxa abans de mullar-te. Evidentment, les fotografies estan prohibides així que us ho podeu imaginar com al Doraemon. De fet, aquests dies estic recordant molts episodis anime ja que descriuen escenes del dia a dia com aquesta.



Hiroshima és una ciutat verda i agradable. Bastant més que la típica ciutat japonesa d'aquesta mida. Si no ho sabessis, no diries mai que aquí, l'any 1945 (a l'hora en què es va parar el rellotge), va quedar reduïda a cendres després que els americans llencessin la primera bomba atòmica. El Museu de la Pau (広島平和記念資料館) recull els fets històrics així com els testimonis dels supervivents ---posa la pell de gallina pensar com d'inhumans som els humans.

El sol naixent, 日本

Os escribo desde el túnel más largo del mundo, el Senkai. Conecta la isla más grande del Japón con la isla del norte, Hokkaido. Llevamos unos quince minutos debajo del agua del mar y todavía quedan quince más. La presión se nota en los oídos. El paisaje ---antes del túnel, claro--- es precioso y está todo nevado. Este país está lleno de contrastes. Abandonamos Tokyo en un tren de alta velocidad que nos llevó hasta Aomori, allí pasamos la noche y hoy continuamos la ruta en tren hacia el norte. La temperatura, esta mañana, en Sapporo ---nuesta ciudad destino--- era de -14 °C. La costa este de Siberia está a unas horas en ferry. Lugar ideal para pasar las vacaciones en invierno, esto es, si quieres ver el Festival de Nieve.

De Japan

Tokyo hay que verlo. En mi vida me he sentido tan troglodita como en Japón. Todo es tan preciso, tan ordenado, tan limpio… Es simplemente una ciudad venida del futuro. En Japón, me siento torpe y anticuado. El trato y el servicio son simplemente excelentes. Las reverencias son excesivas pero te hacen sentir como el mejor cliente del año cada vez que pides un café. Después de haber estado en China, Japón es la civilización. Tokyo es la mayor aglomeración humana y de cemento del mundo. Pensaba que después de Hong Kong, mis ojos ya no podrían procesar más gente en un mismo instante, estaba equivocado. En el cruce de Shibuya el pavimento se confunde con los transeúntes, el río va en su caudal máximo.



Menos mal que la inflación, durante los últimos quince años, ha sido cercana al cero porque tal y como está el cambio ahora mismo y los precios de aquí ---especialmente en la capital--- cuesta encontrar precios asiáticos ---claro que un servidor viene muy mal acostumbrado de los vecinos del oeste y del sur.

Consecuentemente, nos metemos en un restaurante de precios de turista ajustado. Está todo en Kanji, así que te toca aprender, como mínimo, los diez símbolos de los números para poder leer precios. Recuerdo muchos símbolos chinos pero hay algo diferente… En efecto, el japonés tiene dos conjuntos de caracteres más que sus vecinos celestes, el Hiragana y el Katakana.

Los sonidos son muy españoles. Esto es una ventaja para los hispanohablantes pero una clara desventaja para los japoneses. Aprender una segunda lengua es mucho más difícil para ellos puesto que su espectro fonético es más reducido. Eso es cuando los oyes, porque la mayoría de las veces no se oye nada. 40 millones de personas, 2 de los cuales parece que van en tu vagón de metro esta mañana y no se oye ni una mosca. Los teléfonos móviles no se pueden usar en los trenes, sólo mensajes. En Japón todo fluye y yo tengo la sensación de que soy una piedra en el río.



No todo es perfecto, no me quiero quedar a vivir aquí. Todo el mundo tiene su puesto en el río… ¿Y si no quieres bajar por el río? Pues te jodes. Con una población alrededor de 125 millones de personas (pero cayendo), no hay muchos meandros en los que descansar, ni mucho espacio en el que dormir… La habitación tiene 2 tatamis, es decir, poco más de 8 metros cuadrados. Desplegamos el futon ---la cama tradicional japonesa--- y a penas queda espacio para las maletas. El espacio físico ---así como el ideológico--- parecen quedar reducidos, muy reducidos. ありがとうございました。

München and the Bayern fairy-tale castles

El Prat està caòtic i desorganitzat, com de costum. Aquest és el punt on acabo la primera volta al món i començo la segona. Volo a Munich, via Palma. Palma és part d’Espanya però sembla un port alemany. L’aeroport de Munich és eficient i organitzat. L’enllaç de tren ens porta fins al centre on ens allotgem. Munich és una ciutat molt europea, molt alemanya, símbol i orgull de Baviera.

De München

El meu amic Eduard fa un any que hi viu. Diu que a vegades són tan cap-quadrats que els falta flexibilitat. Al cap i a la fi, els espanyols som famosos per saber improvisar. Hi ha una cosa que no m’agrada, tot està en alemany. Hi ha una cosa que encara m’agrada menys, no sé res d’alemany. Així que quedo relegat als comptats llocs de la ciutat on s’ofereix una carta bilingüe. Les llengües són mirall de cultura però també són barreres gegants. Tocarà aprendre’n més.

No obstant, no entenc com en una ciutat on gairebé tothom parla anglès ---amb més o menys ofec gutural alemany--- tot està en alemany i només en alemany. És més, donada la gran afluència turística de la ciutat, no li trobo cap sentit. Segons els meus amics alemanys del nord (Frankfurt) no pot ser una qüestió nacionalista ---aquesta paraula esgarrifa a la gent només pronunciar-la. Que algú ---amb presència física a la terra--- m’il•lumini, per favor.

Deixant de banda aquestes qüestions secundàries, Munich és bonica. És neta i és ordenada. El transport públic és, com no, excel•lent. La part bona de la gastronomia és, sens dubte, la cervesa. Ja em perdonareu però les salsitxes no són del meu gust i encara menys la col llombarda amb què les acompanyen. Què trist és acabar en un McDonald’s o en un KFC, siguis on siguis. És el que té un pressupost reduït.
La fruita al carrer es ven com si fos or o plata. A jutjar pels preus, hom diria que és un luxe. L’impost sobre els béns és d’un 20% però quan neva, les carreteres continuen obertes, l’aeroport també. El Ying i el Yang.

El saló de cotxes de la BMW és increïble. Donen ganes de comprar-ne uns quants però avui no em sobra res de canvi. Entenc per què la tecnologia alemanya té prestigi. Els cotxes híbrids estan de camí i també els d’hidrogen. S’apunten el gol dels híbrids a nivell d’investigació però està clar que els japonesos, a nivell de mercat, han estat més ràpids.



Prenem el tren cap al sud, a la frontera amb el Tirol. Anem a veure els preciosos castells de la Baviera, és Disneyland, però de veritat. El Castell del Cigne ---aquí conegut amb el simpàtic nom de Neuschwanstein--- va ser utilitzat durant només 174 dies perquè el Rei Ludwig II hi va acabar boig. Vivint entre tanta fada, espero que una curta visita a preu d’or no m’acabi de tornar grillat del tot. Està tot glaçat i quan em despisto de l’anglès ofegat de la guia, se’m perd la vista en el llac glaçat i els boscos. Potser el Rei estava tocat de l’ala però sabia on construir castells. Pensant-ho bé, els nens, els bojos i els ---com se diuen? Ah, sí--- arquitectes sempre en saben d’aquestes coses (petonets als meus arquitectes que ja us queda poc per acabar!).

Heathrow està nevat i perdo la connexió a Tokyo. British Airways ja m’ha vist cara de català i sap que els reclamaré fins a l’últim duro, així que aconsegueixo no passar-hi la nit. Volo amb una nova companyia per a mi, All Nippon Airways. Què bé. Potser som 30 passatgers en la cabina econòmica, és un vol d’11 hores, aconsegueixo dormir-ne 6, estirat com a primera i a sobre m’anoto punts de l’altra aliança (agarrat!). Potser no és tan dolent passar per LHR...

Tokyo és mig camí cap a la verda Nova Zelanda, se’m fa estrany pensar que d’aquí unes hores seré al país del Sol Naixent. No sé com imaginar-me’l, vull imaginar-lo com Hong Kong. Sort que en Kane parla japonès, quina sort poder trencar aquest cop la barrera de l’idioma ---en un país on l’anglès és molt més estrangera que en Europa. Aviat us explico...