Gaudí’s Barcelona

Entre tants viatges amunt i avall, sempre hem anat passant per Barcelona però la ciutat en sí encara no l’havíem visitat. Veure casa sempre es deixa per l’últim... Després de sis anys vivint a Barcelona, tinc la sensació de que és una ciutat desconeguda. El problema és que quan hi vius, hi vius i no veus res. Què estúpid.



Hi ha hagut un vendaval molt fort la passada nit i el Parc Güell està tancat. Llàstima. Baixem cap a Gran de Gràcia, passem pel meu libanès favorit ---quins records--- i prenem cafè a la Plaça del Diamant. La meva gelateria preferida està tancada també. Gràcia sempre ha estat un barri pintoresc com un poble dins d’una gran ciutat. Barcelona està sorollosa i plena com sempre. Continuem baixant fins a Passeig de Gràcia, el meu passeig. Es respira millor. Contemplem la Pedrera des de fora, perquè visitar-ho és un altra presa de pèl. Travessem Plaça de Catalunya i baixem les Rambles. No importa quina hora ni quin dia sigui, aquesta avinguda sempre té vida pròpia. El Liceu, el Palau, Drassanes i el Moll de la Fusta.

Ja de tornada passem per la Zona Universitària. A vegades sembla que quan no estàs en un lloc, aquell indret queda en pausa fins que el tornes a visitar, com si dos moments i llocs diferents no poguessin existir en paral•lel. No obstant quan hi tornes al cap d’un temps, els canvis et fan adonar que estaves errat. No ha canviat gaire la ciutat en un any però el Campus sí que està canviat. Nous edificis, nous jardins, sembla que creix.



Se’m fa estrany tornar a ser aquí i veure les notes penjades al suro de la Facultat de Matemàtiques, encara amb un nus a l’estómac, demanar el títol ---quina clavada i quina desesperació, em diuen que he d’esperar 5 anys, increïble--- i pujar al Campus Nord, convalidar el projecte i aquella sensació que tens quan estàs a punt de saltar d’un trampolí...

La meva gent de Barcelona ---família i amics--- ens han acollit fantàsticament aquestos escassos tres dies que s’han fet curts ---entre paperassa i visites--- però que m’han fet veure la ciutat amb uns ulls ben diferents. Ara ja de camí a Nova Zelanda, Barcelona torna a quedar com un record llunyà però viu gràcies al contacte que mantinc amb la gent que hi viu. Gràcies a tots.

Madrid y El Escorial

Ens escapem el cap de setmana cap a Madrid amb tots els punts de vols que hem fet fins al moment. Ens allotgem en un simpàtic i acollidor hostal en el carrer Fuencarral, molt a prop de Gran Via.



No hi ha gaire activitat pel centre aquest dijous i passegem tranquil•lament per la plaça del Sol, el Palau Reial, etc. Els meus amics de Madrid ---idea original de la Jara--- ens porten a sopar a un lloc ben curiós a prop de Núñez de Balboa, un restaurant “tortilleria”. En efecte, el menú comprèn una extensa carta de truites. Per fer-los una mica de goleta als de Madrid i avivar la discussió Catalunya-Madrid, demano un Raïmat Abadia (2000). En sa vida havien provat un vi tan bo...

El vi serà més bo però el transport públic de Madrid és vertaderament europeu i al dia, no com el de Barcelona. Quina vergonya. Aquí els trens van a l’hora, els transbords no semblen del tercer món i funciona. Desplaçar-se per Madrid és un plaer, fàcil i còmode.

Cansats ja una mica de l’intensa activitat diürna i nocturna de la ciutat, prenem el tren cap a San Lorenzo del Escorial. Evitem el Valle de los Caídos ---tot i que s’ha de veure un cop en la vida--- i ens dirigim al Monestir. De fet, és més que un monestir. Hi ha un col•legi, una biblioteca, hi estan enterrats els Reis... Bé, aquesta era la idea del qui ho va dissenyar, volia integrar tot en un sol complex unificat sota un mateix edifici. Necessitareu prop de 2 hores per veure-ho i la joia és, sens dubte, la biblioteca (última part de la visita). Llibres que tenen més de 800 anys en hebreu, àrab, grec i per suposat llatí ---entre d’altres--- formen un tresor que omple una de les sales més boniques i espectaculars del monestir, amb frescos, vitrines i boles del món on ni tan sols apareix Nova Zelanda.

Prenem el tren d’alta velocitat fins a Zaragoza ben d’hora pel matí. Arribem a la capital aragonesa just abans de les 10 del matí. Visitem la Alfajería quins motius de guix ens recorden a la Alhambra. A aquesta hora del matí i sota una boira espessa, Zaragoza recorda a una ciutat fantasma. La plaça del Pilar encara està buida però explota de vida tot just abans del toc de campanes del migdia. Un riu de gent fa cua cap a la Basílica del Pilar i aprofitem per entrar-hi. Efectivament, és diumenge. Mentre la santa missa discorre entre turistes i curiosos, veiem la Pilarica. Pobra, té cara de cansada, tot i que no és d’estranyar, carregada com va.

Passegem una mica més pel centre, el pont de pedra i comprem les típiques fruites d’Aragó ---serà un bon regal (alguns economistes sense sentiments dirien inversió) per a la meva àvia manya. AVE cap a Lleida. ¿Sabíeu que a la Wikipedia en anglès diu que Lleida era una presó càstig pels reclusos més difícils? Pobreta ma germana que hi estudia.

Southern Spain y olé!

Ja ha passat el Nadal, aquest any tota la família a Can Pica. Se’m fa estrany sentir gent parlant en català o en castellà però el meu cervell m’ho agraeix, és més descansat. El menjar també s’agraeix ---tot i els bons costums mediterranis de NZ, no és el mateix. Gairebé ploro en tastar el pernil salat, això que ja havia provat el pseudo-prosciuto que fan a Austràlia.

Pocs dies per acomodar-se i ja tornem a estar en ruta. El 27 vam volar cap a la ciutat més famosa d’Andalusia. Sevilla és preciós i s’ha de veure, però és un timo constant. Sembla que et fotin els calers i el pèl a cada cantonada, però què hi farem, s’ha de veure. La meva segona visita a la capital es va tornar interessant cap al final, quan després de visitar els punts d’interès turístic de rigor, vam llogar un cotxe per anar a dos llocs molt interessants i altament recomanables: la Cartuja de Sevilla (no el monestir, sinó la fàbrica situada a menys de 30 min de la ciutat) i la central solar de concentració de Sanlúcar la Mayor.

De Southern Spain

Demanant-ho amb antelació, pots demanar una visita guiada a la fàbrica i realment val la pena. Dues hores d’explicació d’història i de tecnologia per conèixer de prop com es fabriquen la famosa i duradora vaixella de “La Cartuja”. A més, descompte de Nadal al sac per fer contenta a la mare.

La central solar de concentració, com veureu a les fotos, sembla un experiment d’una pel•lícula d’extraterrestres. Els rajos de sol es concentren en mig de l’aire com per art de màgia i eleven la temperatura de l’aigua fins a 360 C. Un espectacle que s’ha de veure. Està en construcció una segona planta germana que en combinació amb la primera donarà llum a tota la ciutat de Sevilla. Projectes similars per part de la mateixa empresa tenen lloc a Las Vegas. De fet, la connexió amb Estats Units és anecdòtica per a mi també, donat que va ser en el Museu de Ciència d’Història Natural (veure entrada de NY) on vaig descobrir de l’existència d’aquesta central. Així que ja sabeu, llogueu un Kia per 25 EUR al dia i escapeu-vos de la Macarena i la Giralda, això sí, quan hagueu vist un bon “tablao”.



AVE a Córdoba. Escassos 45 minuts. L’alberg de Córdoba és senzillament el millor d’Espanya. Situat al centre amb habitacions dobles amb bany per una misèria la nit, no cal que us ho penseu ni dos minuts si busqueu allotjament en aquesta ciutat tan bonica i tan especial. A diferència de Sevilla, Córdoba sí que és agradable quant a gent i costums. El pèl no et cau tant en aquesta ciutat, especialment si surts de tapes o a passejar per museus i atraccions. La riquesa cultural de la ciutat és immensa i és difícilment comparable a l’oferta d’altres ciutats espanyoles. La convivència de les tres cultures hebrea, musulmana i cristiana han dotat a aquesta ciutat d’un patrimoni excepcional, sent-ne la seva Mesquita el principal exemple d’aquest desenvolupament històric multi-cultural. Truco del almendruco: si aneu abans de les 10, l’entrada és gratis, així que no sigueu mandrosos i lleveu-vos aviat.

El destí va fer que passéssim la nit de cap d’any en aquesta ciutat. Després d’haver-nos informat de com s’ho munta la gent d’allà, vam anar a petar a la plaça de las Tendillas.



No deixeu de tastar la gastronomia de la zona, incloent-hi el típic entrepà de calamars, els delicats encenalls de pernil ibèric de bellota i el “salmorejo”. Qui ha dit que el pa amb tomàquet és un invent català? Aquí a Andalusia també existeix i des de fa temps...

El tercer pilar del sud és sens dubte el destí turístic número u d’Espanya. Granada és a tan sols dues hores en tren de Córdoba, tot i que encara no hi ha enllaç d’alta velocitat donada l’abrupta orografia. Assegureu-vos que heu reservat amb antelació l’entrada a la magnífica i única en el món Alhambra i als Jardins Nazaríes, que són part del mateix complex.



Sopar amb vistes sobre l’Alhambra de nit en un dels múltiples restaurants que es troben en la zona de San Nicolás (Albayzín) és un regal pels sentits (recomanat). No deixeu tampoc de tastar el vi local. La cavalcada de Reis a Granada també va estar molt animada i el dia 6 ja volàvem de tornada cap a Barcelona.