Lemon, Ginger & Creamed Honey

He descobert una nova combinació de tes, excusa per explicar-vos com és el meu dia a dia en aquesta preciosa ciutat. Com el meu professor no està en el City Campus, he d'agafar un bus que em porta fins a Tamaki Campus. Són 15 minuts donant la volta a una preciosa badia amb tot de casetes, barques i arbres. El curiós de tot això és que no és que sigui un lloc privilegiat de la ciutat, si no que tota la ciutat (a excepció del centre) és verda i plana. A la meva agenda, comprada aquí, només hi ha lloc per escriure de les 8am a les 6pm, però de fet molta gent plega a les 4pm o inclús abans.

Moltes vegades tinc la sensació d'estar vivint en una versió molt millorada d'Anglaterra, però Nova Zelanda es mereix més que això, té una identitat pròpia. De fet, el sentiment nacional està molt present en el dia a dia. La superació i la immigració són les bases de l'èxit d'aquest país verge on el nivell de vida no té absolutament res a envejar a l'europeu, més aviat el contrari. Si entenem per luxe l'espai i la natura, NZ definitivament és un luxe. Encara he de descobrir els perquès de moltes coses a través de la història i la economia... ¿Per què aquí un BMW de segona mà en perfecte estat no supera els $20.000? ¿Fins a quin punt els diners i els negocis passen per sobre del medi ambient i les persones? ¿Com pot ser que hi hagi un Lamborghini aparcat al davant de la Residència?

Una de les frases del meu professor resumeix bé aquesta idea: "In Europe, it's already too late". Un dels últims països en ser poblat va ser, efectivament, NZ. Els maoris primer i els britànics després van descobrir una terra verge. La distància és un dels principals motors del país, m'explico: la importació avui en dia no és tan cara com ho era fa un segle, però en aquells temps va obligar a crear molts negocis per produir aquí els productes als que estem acostumats a Europa. I és aquest esperit de superació per no quedar enrere respecte a la pàtria mare el que, de fet, els ha dut a superar totes les expectatives.

Aquesta tarda he anat a Foodtown, una espècie de Caprabo gegant on he comprovat que l'oli espanyol i italià triomfen així com tots els productes de qualitat. Aquest és un terme que fa molts anys que va aterrar aquí i, comparat amb Xina per exemple, la diferència és evident. Només espero que l'equilibri que es respira entre natura i ésser humà (com a element extrínsec i amenaçador) es sàpiga mantenir to keep the beauty of this country. Com diuen aquí, be a tidy kiwi!

La Pasqua es celebra la setmana que ve i espero poder explorar una mica més la ciutat tot i que tinc papers per llegir com per omplir una presa. I així estalvio uns dinerets perquè en les pròximes vacances espero poder visitar alguna de les illes perdudes del Pacífic...