Kuala Lumpur, Asian commerce empowered by Middle-East finance

Coming soon...

India: The Golden Triangle

Coming soon...

Athens and the Greek Islands

Coming soon...

Vancouver, BC: Gateway to a NZ-like wilderness

From Pacific Northwest

Estem creuant la frontera entre Canadà i els EUA des de Vancouver fins a Seattle en tren. Hem passat uns dies en la preciosa Vancouver, envoltada de fiords i boscos. Un comentari freqüent, venint de neozelandesos i canadencs per igual, és que British Columbia (BC) s’assembla a NZ (illa del sud) quant a volum d’aigua i espais naturals. Hi estic d’acord.

Vancouver és una ciutat amb una estructura força curiosa. És suficientment compacta, o al menys el seu centre o downtown, com per poder explorar-la a peu. Venint d’Auckland, el transport urbà és excel·lent tant de dia com de nit. L’àrea metropolitana s’estén però gairebé fins a la frontera.

El vol de més de 13 hores des de terres maoris és interminable i mogut però al menys el vent de cua ens estalvia una hora de viatge. Amb tantes similituds entre BC i NZ, ens oblidem de l’etiqueta bàsica canadenca – ben diferent a la neozelandesa. Aquí, com als EUA, s’ha de donar propina als taxistes i demés serveis. No és d’estranyar que el taxista, d’origen paquistaní, ens posi a parir en la seva llengua natal al baixar del vehicle. Lliçó apresa. A partir d’ara, toca afegir d’un 15 a un 20% de propina a tota activitat del sector terciari – incloent-hi perruqueria, restauració, hoteleria, etc. Odio les propines; un estrany i estúpid contracte basat en la consciència i la vergonya, que no aporta més que misèria cultural i, d’altra banda, bona part del salari de més d’un treballador.

Vancouver en si, no és una ciutat marcada per la bellesa o l’interès històrico-cultural que s’hi troba, sinó més aviat pel que l’envolta i pel que s’hi pot fer des d’ella. Amb alguna excepció: el museu d’antropologia de la Universitat de la Colúmbia Britànica és un magatzem d’història i art del Pacífic i d’arreu com n’he vist pocs. A més, passejar pel Campus per arribar-hi és un plaer, amb vistes semblants a alguns indrets de Fiordland. Així que ara ja puc agrupar mentalment 3 territoris per llur semblança paisatgística: Noruega, BC i Fiordland a l’illa del sud.

Cada dia surten creuers que exploren els fiords locals i que s’enfilen cap a Alaska. Altres possibilitats inclouen viatges a Whistler (famosa pels jocs olímpics d’hivern) o Victoria. Sense anar tant lluny, és obligatòria la visita al Capilano Suspension Bridge, un parc profund gairebé enmig de la ciutat que ens fa oblidar el ritme de la ciutat i molt a prop d’un dels emblemes de la ciutat, Stanley Park. Aquest últim recorda a Central Park, i no és casualitat, doncs la part central de la ciutat està situada en una península que recorda a Manhattan.
A Vancouver, també hi trobem un Chinatown, Yaletown i, fins i tot, un Gastown amb l’icònic rellotge de vapor. Tot rètol oficial està en anglès i francès i potser és aquesta la diferència més visible amb el veí del sud. No obstant, com és ben sabut, el francès no s’utilitza en la costa oest i això fa que tot plegat sembli un pèl artificial.

Les diferències ideològiques, de costums i de llengua entre Canadà i els EUA són, en la meva opinió, més formals que pràctiques. Si bé és veritat que els canadencs entenen quina és la seva posició en el món, sempre més oberts i tolerants, i amb més o menys sensibilitat pels pobles de l’àrtic i del nord en general, llurs llengües i costums; l’estil de vida canadenc s’assembla, a ulls estrangers, molt i, potser massa, a l’americà.

Podria passar-m’hi uns quants paràgrafs més descrivint les fotografies però acabaré aviat perquè estem sent interrogats i escanejats pels oficials duaners de l’estat de Washington! De South Park a Grey’s Anatomy en menys de 4 hores. No em fa molta il·lusió tornar als EUA, però gràcies a la pobra política de seients de l’alemanya Lufthansa, veuré una nova ciutat...

La Nouvelle Calédonie, un paradís tacat per la mà francesa

Ja era hora que escrivís una mica sobre l’escapada a Nova Caledònia. Sento començar amb un títol tan negatiu però, amb l’excepció del formatge i la baguette, no veig res positiu a la invasió francesa d’aquest territori.

Nouméa és una ciutat de contrastos, pobra i bruta, on els francesos condueixen grans cotxes, importen tots els seus productes de la seva França natal (una bogeria en termes ecològics) i els revenen a preus d’or a turistes i locals. Tot i que és un país “en formació”, l’empremta francesa és tan forta que sembla ofegar la cultura i costums locals. No hi passeu més d’un dia a Nouméa, el que es tarda en passejar el centre i visitar el Centre Cultural Tjibaou, on hi trobareu el relat de la polèmica i difícil història recent del país, així com una mica més d'història sobre la gent local, els Kanak.

No obstant, les illes de NC són precioses i no tenen res d’envejar a les demés illes del Pacífic. Al contrari, l’especial flora les diferencia clarament i destaca, per exemple, a l’Illa dels Pins. Aquesta illa és difícil d’oblidar i els francesos ho saben – així que no espereu pagar menys de 30 euros per persona per déjeuner ou dîner. Una presa de pèl que queda compensada per la bellesa de les platges de corall blanc i transparents aigües que l’envolten. En especial, la Piscina Natural és un capritx de la natura que, per a mi, no té referent.

From Nouvelle Calédonie (Nouméa et Île des Pins)

(Exploreu més fotografies si en teniu ganes clicant al link de la fotografia)

Queda molt per explorar en els altres grups d’illes, i ara ja sabent evitar la capital i les francesades, i estant a només 3 hores de viatge, estalviaré per tornar a perdre’m entre els peixos tropicals i les platges de corall...

Milford Track

From Abel Tasman Milford Xmas 2009

Després d'aquella aventura pel parc d'Abel Tasman, ens vam descendir de nou cap al sud per arribar a Hanmer Springs, una localitat situada a tocar dels Alps del Sud i a aproximadament un parell d'hores de Christchurch. Allí hi vam passar el cap d'any, entre banys d'espuma i aigües termals a l'exterior, tal com si estiguéssim a Caldea.

Al dia següent, i en un any nou, vam tornar a la carretera per continuar cap al sud fins arribar a un dels meus poblets favorits de Southland, Te Anau, a la frontera amb Fiordland. Te Anau és la passarel·la obligatòria de tots els visitants que enfilen camí cap a la terra dels fiords. Des del centre de visitants, un obté els passis pels refugis tal i com vàrem fer l'any passat amb la Kepler Track. Aquest any però, anem a intentar la Milford Track, en teoria, més fàcil però més humida.

Sense voler, ens trobem en, sinó la més, una de les més humides zones del món, amb unes precipitacions anuals de més d'11 metres. La gent aquí se'n riu de tu si els dius que vas ben equipat, que t'has deixat el sou en un magnífic anorac Goretex. Males notícies, ni la més famosa de les marques tèxtils, famosa per les seves qualitats transpirables i repel·lents d'aigua, és de bon tros suficient. Però no patiu, ens diuen, de totes formes, acabareu xops, soaking wet, per ser precisos.

I així va ser, però jo no m'havia imaginat que podria acabar tan xop en la meva vida. Tampoc havia vist mai tanta aigua enlloc. Plou tant, hi ha tanta aigua, que al final l'únic que vols és estar sec, una condició física a què estem tan acostumats però que clarament no valorem prou. Després d'aixecar-se tres matins seguits sense poder-se rentar (als refugis només hi ha aigua freda) i haver-se de posar la roba xopa i freda del dia anterior, esmorzar, dinar i sopar aliments deshidratats reconstituïts, un experimenta un fàstic i una enyorança de les activitats més comunes que posen al límit la pròpia resistència psíquica. Per què em vaig apuntar jo a això?

Els del grup de davant nostre (cada dia comença un grup) ---ens va comentar el ranger del refugi--- van haver de ser rescatats en helicòpter per les fortes pluges del dia anterior. Nosaltres no vam tenir aquesta sort. Vaig haver d'arrossegar el meu turmell inflamat (caminava coix l'última dia) fins a l'última damned milla del camí, en bona part inundat fins a l'alçada dels genolls. Encara hi tinc una cicatriu de la infecció al tendó d'Aquiles que vaig patir en els dies posteriors...

No tot és patiment i mals records, però. El cervell ho sap jugar molt bé i he de dir que ---amb un altre equipament i potser pagant els 1.200 euros que costa fer-ho amb guia i sense 20 kg a l'esquena--- algun dia m'agradaria tornar-la a fer, si pot ser, amb menys pluja. La combinació d'aigua, bosc i selva espesa, amb els pics nevats i les valls intactes de Fiordland, són un espectacle pels sentits tot i que estiguis coix i maleeixis el dia en què t'hi vas apuntar. La pluja va recobrir totes les parets de pedra amb cortines d'aigua. Miressis on miressis, tot és aigua. Arribar al Milford Sound després de 4 dies de senderisme, brut, cansat, dolgut i feliç, i rebre homenatge a tal espectacular creació del semi-déu Tū Te Rakiwhānoa, amb una cervesa a la mà en el ferry és difícil d'oblidar.

Pròxima parada, Nova Caledònia, Setmana Santa. Fins aviat.

Abel Tasman National Park

From Abel Tasman Milford Xmas 2009

Estic a Beijing, de camí cap a casa, amb dos pams de neu i amb més de 20 hores de viatge a l’esquena. Encara me’n queden 15 més així que toca aguantar el son i distreure’s amb alguna cosa. No puc anar de compres i carregar-me d’alcohol i xocolata perquè transito de nou per Frankfurt. Per posar llenya al foc de l’actualitat, em pregunto quan podré volar directe de Beijing —o alguna altra ciutat asiàtica llevat del cas singular semi-directe de Singapur— a Barcelona. Aprofito doncs per explicar-vos com ha anat l’últim viatge per l’illa del sud, aquest cop he visitat una part nova, l’extrem nord, i he tornat a la mullada i verda Fiordland (sud-oest) a caminar-hi una nova ruta.

Val a dir que aquest Nadal ha estat bastant especial i curiós. Un Nadal a la platja de Hokitika en la costa oest de l’illa del Sur, on vam menjar pernil, gall d’indi i torrons al sol a fora al jardí...
Després vam tornar cap a Christchurch on hi havíem volat des d’Auckland i ens vam enfilar cap al Nord, cap a Malborough i Picton. Una zona ben coneguda a NZ perquè és un dels centres productors de vins més important, donades la seva privilegiada exposició solar i condicions climàtiques. La segueix l’àrea de Nelson/Hastings (veure aquesta entrada) i Otago on els vins negres són més secs i de més caràcter i conseqüentment, més cars.

Picton està situat en els Malborough Sounds. En principi, quan es fa servir el terme sound en anglès es refereix a les entrades de mar en terra que han sigut provocades per un terratrèmol. Al voltant de Picton, es pot observar aquest paisatge esquitxat d’illes, caps i badies (cliqueu sobre la foto per veure'n més). A Picton hi arriba el ferry més popular de NZ, el que uneix la capital, Wellington, i l’illa del sur. Des d’aquí surt una carretera inquieta i estreta que travessa fins a Nelson, una de les destinacions preferides per als neozelandesos en dies d’estiu com els d’ara. Nelson s’enorgulleix de ser la ciutat més solejada del país. Aquest fet comporta, a més del cultiu de la vinya, el de tot tipus de fruites silvestres (berries) que pots collir a mà i fer-te’n un gelat a l’instant!

Nelson és també la porta al Abel Tasman National Park, famós per les seves aigües plàcides i les seves reserves ecològiques. No tan tranquil com un esperaria però; havíem planejat remar en kayak durant un parell de dies fent nit en una de les seves a priori idíl•liques badies —més concretament a Te Pukatea Bay, perquè no quedaven places al refugi d’Anchorage Bay. La badia en qüestió és petita i molt agradable a no ser que tinguis la mala sort de trobar-te amb un eixambre de pixapins a la neozelandesa amb les seves motos aquàtiques. Després de fer festa a la platja i demostrar les més aviat patètiques habilitats sobre l’aigua, al vespre, ja vam tenir pau. A la nit ens vam assabentar però, que és il•legal (com ja m’ho havia ensumat estant en un parc nacional, tot i que les jurisdiccions d’aigua i terra són diferents) i que aquest lluços motoritzats havien triat aquella platja per esquivar tot control. No van estar gaire de sort ells tampoc, vam donar part al responsable del parc qui, a la vegada, ho va comunicar a control marítim i només queda esperar que els caigui un bon puro per ser tan poca-vergonyes. Bé, tornem a la natura...

Les possibilitats que ofereix el parc són molt diverses. Pots entrar pel sud i fer camí cap al nord o al revés. Travessar tot el parc serien uns 3 o 4 dies a peu o amb kayak. També, a través dels nombrosos water-taxis, és possible combinar kayak i senderisme (tramping); els dius on el deixaràs “aparcat” i continues a peu, ells venen a buscar-lo i et passen la targeta —cap complicació. El problema va ser el temps el segon dia. Ens vam llevar i l’aigua estava tranquil•la però en pic vam sortir de l’aixopluc de la badia, les ones van passar a ser de més d’1 metre i el contravent era tan fort (més de 40 km/h) que per més que ens hi esforçàvem, el kayak no avançava. Després de gairebé 4 hores lluitant a contra corrent, havíem recorregut mitja milla! Vam haver d’abandonar el kayak i acabar la ruta a peu.

L’aguilot de Lufthansa ja està aquí i sembla que embarquem aviat. Espero que Frankfurt estigui obert tot el dia. Em falta explicar-vos la part de Milford Track. Fins després.

[I després van ser 3 setmanes en temps “Pau”...]

He passat 3 setmanes a casa treballant amb els del grup d’imatge biomèdica de la Pompeu (CISTIB) i veient amics i familiars. Han estat 3 setmanes intenses però molt interessants a nivell professional. He après yet una altra plataforma per tractar conjunts d’imatges biomèdiques, un nou llenguatge de programació i altres eines perifèriques molt potents a les quals ja tenia l’ull ficat de feia temps, les llibreries VTK i ITK. A nivell personal, he visitat a molts dels meus amics, tot i que no m’hi han cabut tots en aquest tongada, al juny sembla ser que torno a Barcelona – unes altres 60 hores de vol, una altra volta al món...