Southern Spain y olé!

Ja ha passat el Nadal, aquest any tota la família a Can Pica. Se’m fa estrany sentir gent parlant en català o en castellà però el meu cervell m’ho agraeix, és més descansat. El menjar també s’agraeix ---tot i els bons costums mediterranis de NZ, no és el mateix. Gairebé ploro en tastar el pernil salat, això que ja havia provat el pseudo-prosciuto que fan a Austràlia.

Pocs dies per acomodar-se i ja tornem a estar en ruta. El 27 vam volar cap a la ciutat més famosa d’Andalusia. Sevilla és preciós i s’ha de veure, però és un timo constant. Sembla que et fotin els calers i el pèl a cada cantonada, però què hi farem, s’ha de veure. La meva segona visita a la capital es va tornar interessant cap al final, quan després de visitar els punts d’interès turístic de rigor, vam llogar un cotxe per anar a dos llocs molt interessants i altament recomanables: la Cartuja de Sevilla (no el monestir, sinó la fàbrica situada a menys de 30 min de la ciutat) i la central solar de concentració de Sanlúcar la Mayor.

De Southern Spain

Demanant-ho amb antelació, pots demanar una visita guiada a la fàbrica i realment val la pena. Dues hores d’explicació d’història i de tecnologia per conèixer de prop com es fabriquen la famosa i duradora vaixella de “La Cartuja”. A més, descompte de Nadal al sac per fer contenta a la mare.

La central solar de concentració, com veureu a les fotos, sembla un experiment d’una pel•lícula d’extraterrestres. Els rajos de sol es concentren en mig de l’aire com per art de màgia i eleven la temperatura de l’aigua fins a 360 C. Un espectacle que s’ha de veure. Està en construcció una segona planta germana que en combinació amb la primera donarà llum a tota la ciutat de Sevilla. Projectes similars per part de la mateixa empresa tenen lloc a Las Vegas. De fet, la connexió amb Estats Units és anecdòtica per a mi també, donat que va ser en el Museu de Ciència d’Història Natural (veure entrada de NY) on vaig descobrir de l’existència d’aquesta central. Així que ja sabeu, llogueu un Kia per 25 EUR al dia i escapeu-vos de la Macarena i la Giralda, això sí, quan hagueu vist un bon “tablao”.



AVE a Córdoba. Escassos 45 minuts. L’alberg de Córdoba és senzillament el millor d’Espanya. Situat al centre amb habitacions dobles amb bany per una misèria la nit, no cal que us ho penseu ni dos minuts si busqueu allotjament en aquesta ciutat tan bonica i tan especial. A diferència de Sevilla, Córdoba sí que és agradable quant a gent i costums. El pèl no et cau tant en aquesta ciutat, especialment si surts de tapes o a passejar per museus i atraccions. La riquesa cultural de la ciutat és immensa i és difícilment comparable a l’oferta d’altres ciutats espanyoles. La convivència de les tres cultures hebrea, musulmana i cristiana han dotat a aquesta ciutat d’un patrimoni excepcional, sent-ne la seva Mesquita el principal exemple d’aquest desenvolupament històric multi-cultural. Truco del almendruco: si aneu abans de les 10, l’entrada és gratis, així que no sigueu mandrosos i lleveu-vos aviat.

El destí va fer que passéssim la nit de cap d’any en aquesta ciutat. Després d’haver-nos informat de com s’ho munta la gent d’allà, vam anar a petar a la plaça de las Tendillas.



No deixeu de tastar la gastronomia de la zona, incloent-hi el típic entrepà de calamars, els delicats encenalls de pernil ibèric de bellota i el “salmorejo”. Qui ha dit que el pa amb tomàquet és un invent català? Aquí a Andalusia també existeix i des de fa temps...

El tercer pilar del sud és sens dubte el destí turístic número u d’Espanya. Granada és a tan sols dues hores en tren de Córdoba, tot i que encara no hi ha enllaç d’alta velocitat donada l’abrupta orografia. Assegureu-vos que heu reservat amb antelació l’entrada a la magnífica i única en el món Alhambra i als Jardins Nazaríes, que són part del mateix complex.



Sopar amb vistes sobre l’Alhambra de nit en un dels múltiples restaurants que es troben en la zona de San Nicolás (Albayzín) és un regal pels sentits (recomanat). No deixeu tampoc de tastar el vi local. La cavalcada de Reis a Granada també va estar molt animada i el dia 6 ja volàvem de tornada cap a Barcelona.

I Love New York, The Poconos and New Jersey

De New York

El vol de SF a Philadelphia (escriure-ho amb efa em faria molt mal a la vista) es fa llarg com un dia sense pa. El servei de ambdós companyies, American Airlines i US Airways, és pèssim. És d’esperar, un vol domèstic en un país on un dòlar val més que el teu cap. L’aeroport de Philadelphia és caòtic i regna la desinformació, el desordre i la brutícia. Ja no queda res d’aquelles remembrances europees que trobava en SF, això ja és Amèrica de nou. Sort que no ens hi quedem gaire estona, just ens vénen a buscar per anar al nord, a les muntanyes dels Poconos on els meus amics, Karen i Paul hi tenen una caseta. Fa 7 anys que no els veig, OMG!

El rencontre, entre neu i fred, és emotiu. Ens acullen a casa seva per uns dies, després prenem el tren cap a NY. Nova York els dies abans de Nadal és com un eixam d’abelles, passejar per la cinquena avinguda és com el metro de Barcelona en hora punta. Tot està decorat i fa un fred que pela. Prediuen neu. Estem allotjats en un apartament al costat de Central Park. La ciutat batega amb molta força aquests dies i més especialment, en cap de setmana. Tothom fa les últimes compres i els turistes acaben d’omplir la ciutat. El skyline de la ciutat ja no és el que era quan hi vaig estar l’any 2001, on hi havia les torres, ara hi ha un soc de cement on s’hi està construint un dels edificis més alts del món.



Gràcies a déu que NY es pot fer a peu i amb metro. Tot i que el metro és vell, brut i lent, ens permet passejar-nos còmodament per Manhattan amunt i avall. Visitem el Museu Nacional de la Història Natural, Times Square, Broadway, Central Park, Wall St... Aquesta és la ciutat del dòlar, de la “Beautiful Dirty Rich People”. Es veu al carrer, a les tendes, el dòlar és el vapor que fa moure la ciutat i escapa fins i tot de les finestres i soterranis més obscurs de la ciutat. Aquesta és una cara de la moneda, la ciutat de negocis, i l’altra, la que dóna un sentiment més humà i cosmopolita a la ciutat, és l’oferta cultural de la ciutat, la de “I Love New York”. Negocis i oci fan de Nova York una ciutat molt desitjada. És negoci la negació d’oci? Hòstia, com estàs avui, Pau.

Tornem a Philadelphia, a la petita població de Buena Vista, on ens acullen de nou la Karen i en Paul. Al dia següent torno a Barcelona. Ha passat gairebé un any des que vaig marxar del país i tinc moltes sensacions estranyes en tornar-hi. El fet de tenir ja un bitllet de tornada a NZ fa que vegi el meu país, gairebé amb ulls de turista. És hora de visitar als meus amics i família, fer interminables gestions burocràtiques i tornar a dormir al meu llit per uns dies. Acariciar el gat i emprenyar a ma germana, com els vells temps.

Los Angeles, Orange County and the Sequoia Park

De California

La Papió viu a Irvine. De SF a Irvine hi ha unes 8 hores de cotxe. Des de LA però, és només una hora. Vam passar per Palo Alto, on es troba la Universitat de Stanford, un dels Campus més impressionants que he vist mai. Allà en Borja i altres companys de la UPC s’hi troben estudiant. En ple hivern, la “hacienda” reconvertida en Campus té una agradable temperatura que permet, pels més atrevits, passejar amb màniga curta. La bicicleta és la reina dels transports i té preferència davant peatons i cotxes. Aquí en Borja ens ensenya el primer servidor de Google entre d’altres punts d’interès emblemàtics d’empreses que van néixer aquí, en el Silicon Valley, i que avui són referent mundial com per exemple HP.

Una mica més lluny, gairebé a mig camí, es troba Monterey. Una petita població vora el mar a la qual s’arriba després d’una interminable carretera que va vora penya-segats sobre l’oceà Pacífic. Després d’una breu pausa per alimentar el nostre petit i econòmic Chevrolet, de canvi automàtic, continuem la ruta cap a la gran, grisa i horrible ciutat de Los Angeles.

Tot el que heu sentit de LA és fals. Per posar-ho de manera agradable, és un forat de cement vorejat per autopistes de 8 o més carrils que atrapen els seus habitants avars i plàstics. Una decepció, Beverley Hills és més lleig que el turó del meu poble i entrar a Universal Studios és hipotecar-se la casa a trenta anys. Una excepció, però, les vistes del centre (quatre gratacels mal plegats) des de Mullholand Drive enamoren al vespre (vegeu fotos).



En resum, que si aneu a LA, deixeu de banda la ciutat en sí i exploreu els voltants que és, al cap i a la fi, el que realment val la pena. Santa Monica, on estudia el meu amic Luis, té un agradable passeig marítim i Orange County, on s’amaga l’Anna, té precioses postes de sol sobre els ceps, magnífics vins i delicioses masies on prendre un bon dinar (veure vídeo).

Sort del GPS de la Papió que et diu fins i tot, en quin carril t’has de posar. Hi ha carrils especials per si sou més de dos en el cotxe (car pool), et permeten anar més ràpid. És una ciutat dissenyada per la vida en cotxe. Cotxe per si vols anar a comprar el pa, cotxe per anar a veure el veí, fums, soroll i contaminació per donar i repartir. San Diego, a la frontera amb Mèxic, diuen, és molt més maca. Llàstima que no tinguem temps.

Sortint del forat negre, ja de tornada a SF, ens decidim de passar pel parc nacional de les Sequoies (n’he sentit tot tipus de pronúncies, així que no tingueu por a dir-ho com vulgueu). Això sí que és una altra cosa. Amb la boira sota nostre, el parc emergeix com una illa flotant plena de sequoies i arbres increïbles. Aprenem com es reprodueixen les sequoies, un fenomen ben curiós, ja que les llavors necessiten foc per germinar, foc! És el mecanisme que ha inventat la natura per frenar-ne la invasivitat.



De camí cap a SF, parem a sopar. Segons el mapa, estem a menys de dues hores de la ciutat de les flors al barret però ens diuen que com a mínim 5 hores. Són 3 persones a les qui preguntem. Arribem en menys de 90 minuts. Ens preguntem si realment la gent viatja a més de 50 km de casa seva en aquest estat. Al cap i a la fi, menys d'un 20% dels nord-americans tenen passaport.

If you are going to San Francisco (cantat)

De San Francisco

Creuem l'oceà Pacífic de punta a punta en un vol de 13 hores bastant agradable. Air New Zealand és confortable i dóna un espai generós en Economy Class. El vi de Marlborough fa més ràpid el son...

San Francisco, SF para los amigos, és una ciutat plena de vida pels carrers. Molt europea, gairebé podries oblidar-te de que estàs passejant per Amèrica. Capital cultural indiscutible de l'estat de Califòrnia, l'oferta de museus, espectacles i demés és inesgotable. Però no cal anar gaire lluny per veure espectacles. Passejar per algun dels seus barris és ja, de per sí, tot un espectacle (cliqueu en la foto per veure'n més).

Els famosos ponts de SF es recorren molt bé amb bicicleta i la manera en què la ciutat s'obre al mar és molt especial i acollidora. És una ciutat que es pot fer completament a peu i amb transport públic, no cal rebaixar-se a l'americana, i massa sovint forçosa, tradició de llogar un cotxe ---al menys, per ara.

La zona del port (Fisherman's Wharf), els tramvies, els carrers empinats fan de SF una ciutat que sembla aliena a l'estat en què habita. La gent, més cosmopolita i oberta que els neoyorkins, té un ritme de vida més agradable, més costal, dóna gust passejar i descobrir les gegants tendes de Nike o Apple al voltant de Union Square.

De San Francisco

Molt per veure i molt poc temps, com de costum. Hem llogat un cotxe pel cap de setmana, anem cap al sud ---el nord, Seattle quedarà per una altra vegada. Baixarem a les agradables temperatures de Los Angeles, LA, a veure la Papió que, com jo, ja fa gairebé un any que viu lluny de casa. Pobreta.

The Kepler

Ja tinc les maletes fetes, serà la meva primera excursió muntanyista (tramping) amb cara i ulls. 3 dies de ruta seguint el camí Kepler, un desnivell de 1000 m i una distància de 60 km dormint als magnífics refugis que podeu veure al mapa.



Volem, via Christchurch ---conferència a l’agradable i petita Lincoln Universtity sobre Visió i Imatge, IVCNZ---, fins a la ciutat de més al sud del país, Invercargill. A simple vista, ja es veu que aquesta ciutat és nova. Els carrers són amples, les cases tenen jardí, el centre no està col•lapsat...
Comprem menjar deshidratat per aquestos tres dies. El menú és variat, des de una espècie de pollastre amb salsa (Chicken a la King) fins a iogurt de gelat de maduixes. La tècnica és ben senzilla, afegeixes aigua, ja sigui calenta o freda, remenes, deixes reposar i llestos (més info per als muntanyistes).

La caminata, especialment el primer dia, és duríssima, però el paisatge és increïble, comença vorejant un dels llacs a prop de Te Anau ---un petit poble encantador--- travessant el bosc i s’enfila de manera sobtada al final on després de gairebé 4 hores d’ascensió, es creua la línia dels arbres i només quedeu tu i la muntanya. El vent és fort i tot i ser principi d’estiu aquí, la temperatura a dalt de la muntanya no deixa de glaçar-te la nuca. Els polipropilens fan bé la seva funció tot i que semblem pallassos disfressats (cliqueu en la foto per veure'n més).

De The Kepler

Arribem al primer refugi, mengem i descansem. Reposem l’aigua i preparem els sacs de dormir. La responsable del refugi (reservat amb antelació a través del Departament de Conservació 2 mesos abans) ens fa una mica de descripció sobre la fauna i la flora dels voltants. Ens assabentem que hi ha una cova prop del refugi que té més de 2 km de profunditat. Prenem les llanternes de “minero”, que en dic jo, i cap a la cova. És molt estreta i humida i hi fa fred. No avancem més de 500 metres, no portem l’equip adequat.

El dia següent encara és més dur, és clar. Els peus sobretot fan un mal de mil dimonis però la vista és espectacular, de les millors vistes de “The Lord of the Rings”, estem molt alts i caminem constantment per la carena de la muntanya. Amb un vent que tomba i el temps que vol girar-se en contra, parem l’imprescindible per tornar-nos a endinsar al bosc. Els millors paisatges i contacte amb la natura que he tingut en NZ, si no fos perquè fa tan de fred, hagués tingut la boca oberta tot el dia.

L’entrada al bosc de Jurassic Park i el descens es fan una mica llargs però arribem de nou a la terra de les “sandflies” (mosquites en català?), amb un riu que envolta el refugi on ens hi banyem a 5 C. Tot i el fred, el cos t’agraeix el massatge circulatori que l’aigua de desglaç t’ofereix.

Al dia següent, després d’un saborós muesli deshidratat i matar unes quantes bitxes més del dimoni, sortim en direcció cap a Te Anau. Els peus em fan tan mal que no puc caminar seguit durant més d’una hora. A més a més, el camí està tallat, hi ha hagut una esllavissada i ens hem d’endinsar en el bosc com a guineus ---jo més aviat com un llangardaix coix--- fen saltets com en Bambi fins a recuperar el camí normal.

Tota una experiència que queda curta en paper però que em dóna ganes de voler caminar més ja sigui per masoquisme o bé per orgull. Ara bé, els paisatges i la integració com a part de la mare Terra d’aquestos tres dies és una sensació que s’ha de repetir. Molts han escrit sobre el que se sent a dalt de les muntanyes i jo només n’he viscut una pinzellada, i durant un temps limitat, però és tan gran que et supera. La propera vegada serà Milford Sound.

Guy Fawkes Night

Quina nit més especial, amb temperatura ja gairebé d'estiu, estem al voltant dels 25ºC, avui a Nova Zelanda, celebren Sant Joan... Petards durant tres nits en el que es coneix com Guy Fawkes Night i en el que inevitablement em recorda a la nostra nit de culte al foc i a la pirotècnia. Aquí no hi ha grans fogueres però l'esperit piròman és, més o menys, el mateix.

I us preguntareu, i què fa aquesta gent celebrant St. Joan a prop de Tots Sants? Bé, com ja sabreu, aquí s'acosta l'estiu així que des d'un punt de vista pagà podríem establir un clar paral·lelisme entre la celebració del solstici d'estiu a Catalunya i a Nova Zelanda. No obstant, les raons són ben diferents, nosaltres celebrem que ha arribat l'estiu i ells celebren, per tradició anglesa, la commemoració del fracàs del que es coneix com la Conspiració de la Pòlvora, el 1605, quan un grup de catòlics van intentar fer vorlar el Parlament de Londres...

Avui ha estat un dia fantàstic, la gent jugant a rugby i a cricket als múltiples verds parcs de tota la ciutat, les famílies a la platja (a 200 metres d'on visc ara), un sol espatarrant i un mar tranquil que ja dóna la benvinguda als primers banyistes per a aquesta temporada... Un clima perfecte per fer qualsevol cosa menys escriure un PFC... :-P

Ja falta tan poc per viatgar als EUA que estic emocionat, especialment, després de la setmana que han viscut. Tinc ganes de veure com es viu el canvi al carrer, l'última vegada que hi vaig estar, el país respirava pel canvi a favor de Bush i ara el país demana a crits una nova era més liberal liderada pel jove senador nascut a Honolulu. Una setmana a Los Angeles i a San Francisco i després una setmana a Nova York just abans de Nadal... Quines ganes tinc de veure NYC in Christmas, amb totes les decoracions, Central Park, The Rockefeller Christmas Tree...

I sobretot, quines ganes ja de veure-us a tots, veure com han canviat les vostres vides i els vostres camins, quan hi penso... Quin any!

Aloha, ohana!

Doncs això, com esteu família? Ara fa poc la meva estimada mare em va enviar les fotos de Hawai'i i he pensat que escriuria una nova entrada al blog (més fotos en clicar-hi)...

Aquest és el cotxe que vaig conduir pel "Aloha State" el dia del meu aniversari en l'illa de Maui, no cal dir que em va fer molta il·lusió! Conduir per la dreta encara, però per l'esquerra i amb canvi manual encara no me'n surto... Des del setembre, ja no cal que faci examen pel carnet d'aquí, quin descans!

M'han demanat que doni classes de català, això no m'ho esperava! Però es veu que el Pujol va fer bé la seva feina i devia enviar alguna creuada a aquestes contrades perquè la gent vol aprendre català, més concretament català per sobreviure una setmana a Barcelona anant de restaurants i pel carrer, algun suggeriment de què intentar ensenyar? Els kiwis són fantàstics, com es nota que aquí tothom té passaport i que coneixen el món!

I parlant de catalans fora de casa, he descobert que tinc un veí que en secret parla en català als seus fills, no m'ho podia creure... Jo anava mig dormit allò de dos quarts de vuit a prendre el bus cap a la Uni quan de sobte sento un "Daniel vine cap aquí" i clar, pobre de mi, vaig pensar que el meu cervell em traïa! Doncs no, en Daniel, 3 anyets, és de pare català i mare kiwi i el pobret se les ha de veure amb bronques multilingües!

Ser tutor cada vegada és més fàcil — ara que la gent em coneix, sembla que fins i tot hi ha "bon rotllo", tot i que després de les notes del parcial, hi ha hagut una caiguda d'afluència a les aules (me suena, me suenaaaaa)... Preparar qüestions i preguntes per fer-los pensar sobre les meravelles dels objectes de Java no és tan fàcil però... And the beat goes on...

Espero que no tingueu accions en la borsa perquè podríeu patir un atac de cor aquests dies — a mi m'han hagut d'ingressar a l'hospital de la plorera que he agafat. Sort que aquí no passa res i els rics sempre guanyen... Quan han de perdre, llavors, fins i tot l'estat més liberal intervé amb els diners de tots els pobres.