Després d'un vol d'escassos 45 minuts amb unes vistes impressionants, aterrem a la illa de Tutuila, a la Samoa Americana. Ja en l'avió, els meus amics alemanys i jo ens adonem que l'accent de la tripulació i d'algun dels passatgers ha canviat. De sobte, tot és americà. De sobte, han desaparegut els petits cotxes samoans per donar pas als SUVs i trucks americans. Mala senyal, la noia dels passaports no ha vist mai un passaport espanyol i no està segura de que tingui dret a entrar al país. Li senyalo que és part de la Unió Europea però no la convenç. Desapareix i torna al cap d'uns minuts. Suposo que deu haver anat a consultar l'Enciclopèdia Catalana perquè torna amb un somriure, es disculpa i em segella el passaport. Uf. Així que si viatgeu pel Pacífic, millor porteu-vos un atles de butxaca.
És 4 de juliol, festa nacional, Dia de la Independència. No acabo d'entendre l'estranya relació que tenen amb els EUA. És un protectorat amb certs drets ($350 milions a l'any caiguts del cel) i moltes obligacions (base naval). Una ullada a la Wikipedia em deixa igualment frustrat: "an unincorporated territory of the United States". Si repassem una mica la història d'aquest lloc, veurem que és un territori que ha anat incorporant més i més drets tenint ara un estatus pràcticament de país independent amb l'aixopluc o, més aviat, verí, americà.
La capital del país, Pago Pago (pronunciat [ˈpɑŋo ˈpɑŋo]) té uns 11.000 habitants i és una ciutat lletja i deprimida. L'única cosa que destaca és la natura que l'envolta. La famosa muntanya anomenada Rain Maker dóna de beure a la ciutat. La gent és una mescla de samoans amb americans tot i que aquests últims costa de veure'ls. La majoria dels americans es dediquen a tasques de recerca o control. L'economia del país es basa en les descomunals injeccions de diners que aporten els Estats Units per mantenir la base naval i la indústria de la tonyina. De fet, ens comenten pel carrer, l'única base dels EUA en l'hemisferi sud serveix per reclutar mols soldats per Iraq. No és d'estranyar que els joves d'aquest lloc del món abracin amb força i ceguera la bandera americana com a passaport per fugir d'una vida aïllada en aquesta remota illa del Pacífic.
Prenem unes cerveses al Yatch Club on la majoria dels clients són expats. Descobrim que el turisme és inexistent, la guia de la Lonely Planet del 2006 és totalment obsoleta. L'aïllament d'aquest país s'evidencia en el fet que només s'hi pot volar des de Apia (Samoa occidental) i des de Honolulu (Hawai'i).
Els preus són, també, americans. Només hi ha 12 hotels en tot el país així que ens hem de rascar la butxaca per dormir. Al dia següent, descobrim que sortint de la capital el paisatge canvia radicalment, tornem a estar en una illa tropical del Pacífic, això sí a l'estil americà. Ja gairebé no se sent samoà pel carrer.
Si a Samoa costava trobar una tenda de queviures aquí els gran magatzems estan a tot arreu. Anem a parar a la petita i preciosa platja de la Tisa. Ella és tota una institució en aquest país, filla del cap del poble, regenta l'única oferta d'allotjament tipus fales, a l'estil que ja hem vist a Samoa, amb una cuina i un servei excel·lents. Fullejant el llibre de visites d'aquest any, som els únics tres europeus!
Comencem a parlar amb els americans, els únics clients que hi ha al bar. Gairebé tots són de Texas o de Hawai'i. Ens expliquen que estan investigant les diferents reserves biològiques de les illes o que fan recerca antropològica i arqueològica sobre com els habitants d'aquestes illes van arribar aquí farà uns 2.000 anys.
Ens posem les ulleres i a l'aigua. Un canal s'obre al mar deixant a banda i banda una paret immensa de corall. El millor snorkeling de la meva vida. Cavallets de mar, estrelles de mar blaves, peixos de totes les mides i colors... Baixa la marea i és hora de prendre la recepta de la casa, Piña Colada a l'estil samoà, sense llet i amb mel.
El diumenge intentem anar d'excursió. Intent fallit. Just la nit anterior hi ha hagut un esllavissament de terra i el camí està bloquejat. Scary. Ens informen que és un fet bastant comú. Així que decidim deixar de jugar a Jack, Sayid & Sawyer i truquem al nostre amic el taxista. S'està forrant amb nosaltres, se li veu als ulls.
Tota una experiència. Un cap de setmana perduts en un indret abrupte i remot del Pacífic. Ens expliquen que hi ha moltes illes al Pacífic a les quals només pots arribar-hi en vaixell i només un cop al mes, com per exemple algunes de les illes de Kiribati. La vida sembla aturar-se en aquest continu de postes de sol sobre aigües verdes i sorra calenta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada