 |
| From Pacific Northwest |
Estem creuant la frontera entre Canadà i els EUA des de Vancouver fins a Seattle en tren. Hem passat uns dies en la preciosa Vancouver, envoltada de fiords i boscos. Un comentari freqüent, venint de neozelandesos i canadencs per igual, és que British Columbia (BC) s’assembla a NZ (illa del sud) quant a volum d’aigua i espais naturals. Hi estic d’acord.
Vancouver és una ciutat amb una estructura força curiosa. És suficientment compacta, o al menys el seu centre o downtown, com per poder explorar-la a peu. Venint d’Auckland, el transport urbà és excel·lent tant de dia com de nit. L’àrea metropolitana s’estén però gairebé fins a la frontera.
El vol de més de 13 hores des de terres maoris és interminable i mogut però al menys el vent de cua ens estalvia una hora de viatge. Amb tantes similituds entre BC i NZ, ens oblidem de l’etiqueta bàsica canadenca – ben diferent a la neozelandesa. Aquí, com als EUA, s’ha de donar propina als taxistes i demés serveis. No és d’estranyar que el taxista, d’origen paquistaní, ens posi a parir en la seva llengua natal al baixar del vehicle. Lliçó apresa. A partir d’ara, toca afegir d’un 15 a un 20% de propina a tota activitat del sector terciari – incloent-hi perruqueria, restauració, hoteleria, etc. Odio les propines; un estrany i estúpid contracte basat en la consciència i la vergonya, que no aporta més que misèria cultural i, d’altra banda, bona part del salari de més d’un treballador.
Vancouver en si, no és una ciutat marcada per la bellesa o l’interès històrico-cultural que s’hi troba, sinó més aviat pel que l’envolta i pel que s’hi pot fer des d’ella. Amb alguna excepció: el museu d’antropologia de la Universitat de la Colúmbia Britànica és un magatzem d’història i art del Pacífic i d’arreu com n’he vist pocs. A més, passejar pel Campus per arribar-hi és un plaer, amb vistes semblants a alguns indrets de Fiordland. Així que ara ja puc agrupar mentalment 3 territoris per llur semblança paisatgística: Noruega, BC i Fiordland a l’illa del sud.
Cada dia surten creuers que exploren els fiords locals i que s’enfilen cap a Alaska. Altres possibilitats inclouen viatges a Whistler (famosa pels jocs olímpics d’hivern) o Victoria. Sense anar tant lluny, és obligatòria la visita al Capilano Suspension Bridge, un parc profund gairebé enmig de la ciutat que ens fa oblidar el ritme de la ciutat i molt a prop d’un dels emblemes de la ciutat, Stanley Park. Aquest últim recorda a Central Park, i no és casualitat, doncs la part central de la ciutat està situada en una península que recorda a Manhattan.
A Vancouver, també hi trobem un Chinatown, Yaletown i, fins i tot, un Gastown amb l’icònic rellotge de vapor. Tot rètol oficial està en anglès i francès i potser és aquesta la diferència més visible amb el veí del sud. No obstant, com és ben sabut, el francès no s’utilitza en la costa oest i això fa que tot plegat sembli un pèl artificial.
Les diferències ideològiques, de costums i de llengua entre Canadà i els EUA són, en la meva opinió, més formals que pràctiques. Si bé és veritat que els canadencs entenen quina és la seva posició en el món, sempre més oberts i tolerants, i amb més o menys sensibilitat pels pobles de l’àrtic i del nord en general, llurs llengües i costums; l’estil de vida canadenc s’assembla, a ulls estrangers, molt i, potser massa, a l’americà.
Podria passar-m’hi uns quants paràgrafs més descrivint les fotografies però acabaré aviat perquè estem sent interrogats i escanejats pels oficials duaners de l’estat de Washington! De South Park a Grey’s Anatomy en menys de 4 hores. No em fa molta il·lusió tornar als EUA, però gràcies a la pobra política de seients de l’alemanya Lufthansa, veuré una nova ciutat...
